Només hi ha una cosa més trista que muntar un Govern de perdedors, no disposar de perdedors suficients per muntar-lo. Al marge que contemplés la realitat des de la ultradreta moderada o des del centre pal·liatiu, el PP va abordar les generals aferrat a la convicció de la derrota i la resignació amb el naufragi subsegüent. Els populars menyspreen tant els seus votants que van creure que no ensumarien la sensació de desbandada? La ciutadania dona suport massivament als partits guanyadors perquè adverteix l'aroma triomfal que desprenen.

Dos dies abans de les eleccions, el PP repartia carteres ministerials. No obstant això, no complimentava amb departaments hipotètics els seus militants, sinó els seus veïns ideològics i rivals a les urnes. En somiar amb un Govern de perdedors frustrat, on la doble derrota no equival a una victòria, els populars demostren que han deixat de confiar en les seves possibilitats. Es lliuren al vent de les aliances frívoles, oblidant que la seva consigna sempre va ser «o Cèsar o res».

La supremacia dels populars a la dreta va ser tan aclaparadora que el partit es queixava de la solitud del campió i de manca d'estima als seus mèrits, com ­Rafael Nadal. La contrapartida al llastimós «ningú vol pactar amb el PP» es fixava en el fet que el PP no necessitava pactar amb ningú. La dreta hegemònica va prodigar el despectiu «tripartit» per definir abans la debilitat que el vici de l'esquerra, obligava a materialitzar majories absolutes amb les carcasses més inversemblants, fins a liquidar pràcticament el segell del PSOE.

Tot d'una, el PP, molt viu per apostar sempre a victòria o mort, ha hagut d'empenyorar fins a l'últim rellotge ideològic dels avis, per mantenir-se en el tall de la navalla de partits amb legítimes aspiracions a suplantar-lo. Després de les andaluses de desembre, l'èxit de les tres dretes no ocultava que a l'engendre fabricat per Aznar li sobrava una pota. En aquells moments, el designat a l'extinció semblava Ciutadans, una nosa abans que un reforç fins i tot en el discurs conciliador de l'expresident. El 28-A ha modificat aquesta perspectiva. Si un equip d'enginyers de Silicon Valley ­rastregés la peça redundant en l'engranatge conservador espanyol, més d'un apuntaria als populars. S'han quedat encaixonats.

Compartir és cedir. L'eslògan comú de la dreta durant el primer quadrimestre de ­l'any resava que Sánchez arribaria el primer però acabaria l'últim, igual que a Andalusia. El marcador del primer classificat dista de ser hegemònic, però la distància excavada pel PSOE es multiplica en observar que gairebé duplica el seu més immediat perseguidor, per no parlar dels tres milions de sufragis que sustenten aquest avantatge. El PP té menys diputats avui que Podem després de cadascuna de les dues últimes eleccions. Abans dels comicis de 2015, els populars triplicaven pràcticament la seva collita actual.

Un diputat popular, on amb la majoria absoluta de Rajoy n'hi havia tres. La conseqüència immediata havia de ser la immolació o substitució del causant de la derrota, però aquest article i desenes de divagacions semblants es poden escriure sense esmentar Pablo Casado. La seva condemna hauria de ser l'anonimat. La continuïtat del candidat del PP no és una prova de la solidesa de la institució, sinó l'enèsima evidència que la qualitat de perdedor s'ha apoderat del partit. Des d'una consciència de la derrota que no pal·liarà ni una millora notable en les autonòmiques i municipals, la identitat del president incorre en irrellevància.

L'«espanyol sense desig», que cantava Cernuda, s'ha despertat amb determinació, davant les primeres eleccions que qüestionaven l'essència del país. Convé però moderar-se en les extrapolacions. La traducció d'uns recomptes matemàtics a una realitat moral resulta vergonyosa. Els mateixos que donaven per descomptada la victòria d'una Espanya de Setmana Santa antifeminista, racial i homòfoba, avui canten arbitràriament un triomf dels valors laics. Per un grapat de vots.

Instal·lats per decisió personal en la derrota, els 66 supervivents del PP poden oferir un harakiri gallard en la votació d'investidura. Encara no s'ha complert el tercer aniversari de la degradació massiva de desenes de diputats del PSOE, rebaixats a la condició de crosses per a la permanència de Rajoy a La Moncloa. Davant el pànic desfermat per la imatge d'una vicepresidència del Govern en mans de Pablo Iglesias, els populars haurien d'anticipar-se a prometre que tornarien la gentilesa rebuda el 2016. En efecte, ni se'ls ocorrerà plantejar-ho. No auxiliarien els socialistes encara que aquests es trobessin a un sol vot de la majoria absoluta. La qual cosa demostra el ridícul estèril a què es va sotmetre l'esquerra al Congrés, davant un partit que ja havia encarrilat el camí del declivi assumit.