Qui a Catalunya aspiri a un càrrec ben remunerat, ha de complir només dues condicions: dur llacet groc al pit i parlar sempre, a tota hora i en tota circumstància, dels «presos polítics». La indigència intel·lectual es valora però no és imprescindible, n'hi ha prou amb simular-la. A Catalunya n'hi ha molts amb tan poc sentit del ridícul que a canvi d'un bon sou accepten quedar com a pesats i ignorants. Sigui perquè la gana empeny, sigui perquè s'han acostumat a un tren de vida difícil de sostenir treballant, no falten voluntaris disposats a prostituir-se. No físicament, sinó intel·lectualment, que és més miserable.
No és estrany que una directora general aprofiti un acte a Mauthausen per recordar que en Romeva està a la presó. És igual que cap dels que van ser tancats a Mauthausen tingués judici, és igual que patissin gana i fred, és igual que fossin torturats i assassinats pel sol fet de ser d'una raça en concret, és igual tot: la directora general cobra un bon sou per a) ignorar tots aquests fets i b) esmentar els seus «presos polítics». I ja està. Se li podria recordar que en Romeva és a la presó per jugar a fer República sense suport ni d'una majoria de catalans ni -sobretot- del president que el va empènyer al precipici, o sigui per idiota, mentre que els desgraciats de Mauthausen no van tenir ni ocasió de renunciar a fer res, perquè res no havien fet.
Tot això no importa. Un càrrec de la Generalitat ha de parlar sempre dels presos. Si l'alt càrrec és de Memòria Democràtica, recordant que els que pateixen són els nostres presos i no els jueus dels anys trenta; si és d'Agricultura i Pesca, defensant la veda del peix blau però reclamant-ne una de polítics catalans; si és de Patrimoni, ressaltant les semblances del pantocràtor amb l'exiliat de Waterloo; i si és de Jocs i Tributs, organitzant una porra per veure qui endevina la condemna que s'imposarà als presos, i a la merda la Grossa. Ja que ens hem especialitzat a ser la riota del món, fem bé d'excel·lir en la tasca i millorar-la dia a dia, que la feina ben feta no té fronteres, deia aquell.
Si en Romeva tingués vergonya, demanaria perdó per l'obscena utilització del seu nom. I si, com se sospita, no en té, almenys que assisteixi al judici amb pijama de ratlles. Per dissimular, dic.
