Avui fa només 9 dies de les darreres eleccions generals celebrades el diumenge 28 d'abril i sembla que hagin passat molts més dies. Els esdeveniments de tota mena, també els polítics, se succeeixen tan ràpidament que hom té la sensació que assistim dia rere dia a una cursa d'obstacles que s'han d'anar superant el més ràpidament possible. L'anomenada jornada de reflexió passa a ser una jornada de descans ben merescut després d'escoltar repetidament promeses a tort i a dret per portar-nos, entre uns i altres, a l'esperada terra promesa. Les jornades de reflexió serveixen per posar a la vista al o els sobres que ja fa dies que estan preparats per dipositar-los a les urnes corresponents. La gent ja ha reflexionat molt abans sobre el que pensa votar. Més enllà de les enquestes, dels analistes polítics, de les tertúlies i de la publicitat de les diferents opcions polítiques, la gent vota el que ha de votar cada vegada que exerceix aquest dret. Això ja s'explicava fa molts anys a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, de manera extensa i intensa, a l'assignatura de Geografia Urbana. Molt interessant per cert. Es digui el que es digui, contesti el que contesti la gent quan se li pregunta en directe o per telèfon, cadascú de nosaltres vota el que ha de votar d'acord amb ell mateix, amb allò que pensa, amb allò que sent, amb allò que creu millor en un moment concret. I aquesta vegada ha quedat molt clar que s'ha votat en clau progressista, amb una aposta pel diàleg i pel consens, per asseure's d'una vegada i parlar de tot allò que calgui. Lluny de la crispació que esgota i desgasta considerablement. Una aposta clara per la conciliació i la calma, en detriment dels qui només atien el foc de la confrontació basada en l'odi i en la mentida. Repugnant.
Com he escrit al començament, han passat només 9 dies. Les meditacions venen ara, després de la contesa electoral de les eleccions generals però abocats ja a la contesa de les eleccions municipals i europees. Les meditacions venen ara, davant dels resultats obtinguts per les diferents forces polítiques i els possibles pactes. Les meditacions venen, també, quan llegeixes noms de persones, de diversos colors polítics, que semblaven haver desaparegut del panorama polític i, sorpresa o no, formen part de les diverses llistes per anar a Europa. El que havia sentit fa temps que la política és un tren de llarg recorregut és una veritat com un temple, que deien els nostres avis. Tot i així, tampoc ens l'imaginàvem tan llarg.
Res millor per totes aquestes meditacions i les que puguin venir, que tenir a mà el llibre Meditacions (Llibres de l'Índex) del filòsof i emperador Marc Aureli que va néixer a Roma el 26 d'abril del 121 dC. Redactades entre el 166 i el 180. Semblen escrites fa pocs dies. Filòsof per sobre de tot però també emperador al llarg de gairebé vint anys, se sentia atrapat entre allò que desitjava fer i allò que realment podia fer. Ens presenten un home en lluita constant amb ell mateix. La llum de la filosofia. L'amargor de les decisions preses. «Però, tal vegada t'atabalarà l'ambició? Aleshores observa la rapidesa amb què l'oblit embolica totes les coses, l'abisme del temps infinit tant del passat com del futur, la vanitat de la glòria, la inconstància i la manca de criteri dels qui sembla que t'aplaudeixen, l'estretor del lloc en què es circumscriu la teva fama... . I allí, quants i de quina mena seran els qui et cantaran lloances? D'ara endavant, doncs, recorda el refugi del petit camp que hi ha en tu mateix.»
