Contràriament a molts dels companys comentaristes, no tinc formació jurídica, ni periodística, ni polemista (que no sé si té estudis «reglats», però n'hi ha que són veritables experts). Només tinc el meu sentit comú, que per postres és profundament alemanyot, per ajudar-me a expressar el meu punt de vista sobre temes d'actualitat que se succeeixen al meu voltant i que moltes vegades em semblen certament inversemblants, mentre que d'altres els considero totalment increïbles. I sí, també (i sobretot) em refereixo a tot el que està relacionat amb el tema del «procés». Ara resulta que a en Millo, que sens dubte ha tingut un paper d'allò més «complicat» com a Delegado del Gobierno de Rajoy a Catalunya durant l'aplicació del 155, li agraeixen els «serveis prestats» amb el càrrec de «ministre» d'Afers Exteriors de la Junta d'Andalusia -per postres, un departament que el Govern central sempre ha posat en el punt de mira quan de Catalunya es tractava. No sé si hi ha cap manera més contundent de dir-nos «imbècils» als ciutadans, però a mi no se me n'acut cap. Cap ni una.

Un altre tema que em té completament «abduït» és el de l'elegibilitat del president Puigdemont de cara a les europees, que finalment s'ha resolt al seu favor. No entenc com la justícia espanyola pot acusar-lo dels gravíssims crims contra la «seva» Constitució, essent al mateix temps incapaç de provar aquestes acusacions davant les instàncies europees, com ho demostren les sentències de les justícies belga i alemanya i la conseqüent manca d'una euroordre per capturar-lo. Tot i així, els jutges espanyols, que no se sap si són pàries o simplement «matxaques» dels polítics, es pensaven que podien aturar la seva candidatura -fent mans i mànigues amb totes les instàncies a la seva disposició- per demostrar, a Europa i al món, que a Espanya qui mana ho fa per la mida dels seus testicles, i no pas per les seves raons.

Tinc molt clar que -a diferència de la sentència dels presos polítics que sens dubte ja han dictat els opressors- l'últim capítol d'aquest drama (que ha deixat d'ésser un vodevil des del moment en el qual l'Estat ha exercit la violència policial sobre la població civil i ha empresonat a uns representants democràticament elegits que no han fet res més que complir el que prometien als seus programes electorals) sobre com una colla d'ineptes intenta evitar allò que és inevitable, està encara molt ­lluny d'haver-se escrit. Però no tinc cap dubte que aquest últim capítol no s'escriurà en la llengua de Cervantes. I és que no calen gaires estudis per veure que Espanya actua fora de si. Només cal un xic de sentit comú.