08 de maig de 2019
08.05.2019
Diari de Girona

Si això és un país

07.05.2019 | 23:59
Si això és un país

Hi va haver un temps a Catalunya en què Jordi Sànchez creia que era algú per dir als Mossos el que havien de fer o per negociar amb la Guàrdia Civil. Va haver-hi un temps en què persones a les quals ningú no havia elegit es van posar a prendre decisions com si un cop d'Estat hagués triomfat i s'estiguessin pactant les condicions de la retirada de la legalitat liquidada. Va ser intimidació i va ser violència. Va ser la democràcia contra les cordes. Va ser l'agonia de l'Estat de dret, una usurpació en tota regla, que com tots els totalitarismes va agitar les masses i les va llançar al carrer. Presumeixen de pacifistes i que demanaven que no hi hagués violència en les seves concentracions, però eren només imams radicalitzats ensenyant els marits a pegar a les seves dones sense deixar marca, per tal que no poguessin ser denunciats.

No és veritat que el que va passar el 20 de setembre de 2017 davant la seu d'Economia fora pacífic, com tampoc no ho fou la jornada del referèndum il·legal de l'1 d'octubre o la vaga dita «de país» del dia 3. Van ser dies intimidatoris i violents en què la massa, ben instruïda, va practicar la seva agitació i la seva violència disfressada de víctima, i encara que els seus vidres trencats no van ser tan obvis com els dels nazis, van trencar qualsevol principi de respecte, democràcia i legalitat que se'ls va posar al davant, i van pretendre, per la força de la seva presència al carrer, intimidatòria i revolucionària, enderrocar la Llei i la democràcia i imposar el seu deliri republicà, fanàtic i allunyat de qualsevol forma civilitzada d'organització política i convivència.

Van actuar per la força, amb el minuciós odi que Primo Levi descriu a Si això és un home, negant a l'adversari, convertit en enemic, qualsevol possible humanitat i assumint que calia que fos destruït o com a mínim reeducat, en el sentit soviètic del terme, perquè tal com fins aleshores havia existit no mereixia participar del món nou i destinat a fites molt més altes que la república portaria.

Jordi Sànchez, a qui ningú no havia elegit per a absolutament res, ni tan sols per a president de l'ANC, en tant que quedà el quart dels quatre candidats que es presentaren a les eleccions que l'Assemblea convocà per decidir qui havia de substituir Carme Forcadell; Jordi Sànchez i Lluís Llach jugaren a cabdills guiant les masses, modulant-les al seu gust, justificant-les i posant-les en pla d'igualtat amb la Llei i la Policia, que és com comencen tots els totalitarismes a imposar la seva por i el seu cop. I no crec que sigui cinisme que, al final, ells mateixos i tanta i tanta gent com els que en les exaltacions del carrer els segueixen cegament, creguin que això és pacifisme, civisme, i que som «els que no llencem ni un sol paper a terra», tal com si el doctor Mengele hagués adduït, en la seva defensa, que tenia els laboratoris ben nets. No, no és cinisme: és la malaltia totalitària fent metàstasi.

El relat que dilluns feu el comandament dels Mossos que el 20 de setembre de fa 2 anys dirigí la Brimo que havia de rescatar la secretària judicial encerclada al Departament d'Economia descriu una situació precolpista, prebèl·lica, i és encara molt més greu que algú, o molts, la puguin sense cinisme confondre amb la democràcia, amb la llibertat o amb el vigor del poble sobirà. De la degradació moral que està vivint el meu país no se'n torna sense dolor, sense una pila d'anys perduts en què lentament, tristament, l'orgull embogit de qui perdé la mesura humana va deixant pas a una vergonya seca i sorda, insondable, que ho engull tot i cal començar de bell nou, sense que el passat romàntic pugui ser una referència perquè nosaltres mateixos acabem de convertir-lo en un escarni, potser el més atroç de la nostra història. Nosaltres mateixos hem estat el nostre pitjor Onze de Setembre, però no sé si amb el temps tindrem estómac per commemorar-lo.

No hi ha ni un sol partit d'àmbit estatal, ni el PP, ni Ciutadans, ni el PSOE, ni Vox que li hagi causat a Catalunya, i a tots i cadascun dels catalans, independentment de la seva filiació política, sentimental o religiosa, el dolor extrem, la humiliació que ens han causat i s'han causat els partits catalans, els que considerem «nostres» i que ens han enganyat i ens han utilitzat i ens han fet servir impúdicament de carnassa en la seva fratricida i embogida guerra pel poder, naturalment autonòmic, del qual tant abjuren però que és l'únic que volen preservar. Cap partit «espanyol» no ha empobrit la vida política, econòmica i cultural de Catalunya com ho han fet els que se suposa que hi són per salvar-nos. Jordi Sànchez i Lluís Llach van convertir-se, en efecte, en cabdills que dirigiren les masses contra la democràcia i la llibertat, i ho tornarien a fer o més aviat ho tornaran a fer si en tenen l'ocasió, perquè estan marcats pel tic totalitari, per l'arrel criminal de l'esquerra; però en la seva defensa pot dir-se que creien que realment tot allò duria a la seva república somiada, i per tant són més intel·lectualment mediocres que políticament cínics, més bojos que dolents, per dir-ho potser d'una manera massa simple i encara que això no esmorteeixi la quantitat de mal que hom pot acabar produint. De Puigdemont, en canvi, no pot dir-se el mateix, perquè sabia que no hi havia república possible, entre altres coses perquè qui havia de preparar-la era ell i la tenia a les beceroles, i tot i així jugà a declarar una independència fantasmagòrica que ha causat tot aquest desastre i que només era perquè Junqueras no li guanyés unes eleccions cantonals.

La destrucció moral d'una part considerable de la societat catalana. La legió de mitjos homes que viuen de la ferida i que cada dia procuren que continuï supurant perquè en volen continuar vivint. La pulsió criminal que ha precedit els pitjors horrors d'Europa i que a Catalunya no cristal·litza però mostrà els seus indicis, els seus camins, amb una massa encegada sense cap resistència ètica per fer-hi front i encara més, disposada a ser-ne la força d'assalt. El cinisme i la frivolitat dels qui per la joguina del poder regional han estat capaços de posar el país de cap per avall i encara avui es tornen a embolicar amb proclames patriòtiques tot i que continuen buscant, només, com quan tot saltà pels aires, una sortida personal.

Va haver-hi un temps en què Jordi Sànchez donava ordres als Mossos d'Esquadra. Si no entenem que aquest home ha de podrir-se a la presó, i no tornar a veure mai més la llum de sol, vol dir que tenim definitivament morta la nostra part civilitzada i que som només carn amuntegada i disposada perquè en faci el que vulgui qualsevol bàrbar fanàtic.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit