El procés del judici que se celebra a la sala del Tribunal Suprem d'Espanya em temo que acabarà amb unes sentències dolorosament duríssimes i els acusats seran imputats pels delictes de malversació, rebel·lió, sedició o de desobediència. Les severes sentències tanmateix seran conformes a la llei. Legal i just no són sinònims. O no sempre allò legal és legal i no sempre allò just és legal. L'esclavitud durant segles va ser legal i tolerada per l'Església, la discriminació racial als Estats Units era legal, però ni moral, ni justa. Trobaríem molts exemples històrics i fins i tot actuals per demostrar que tot allò que és legal i pretesament just en una determinada comunitat és il·legal i injust en una altra.
Shakespeare en El mercader de Venècia planteja la diferència entre la legalitat i la justícia i recupera la famosa proclama de sant Agustí: «La llei injusta no és llei, sinó violència». Fa segles que intentem fusionar sense èxit la legalitat i la justícia, amb tal pretensió naixeren els Drets Humans aplicables universalment.
He seguit diàriament el judici, no m'he perdut cap declaració i el missatge que més ha quallat entre els membres del Tribunal és que Catalunya va plantar cara a l'Estat en un gest de fanfarroneria i que l'1-0, malgrat la prohibició, es va convocar un referèndum il·legal tot desafiant la justícia i l'Estat. La Guàrdia Civil i la policia, davant la passivitat sospitosa dels Mossos d'Esquadra i complint ordres estrictes, actuaren retirant tantes urnes com van poder dels col·legis electorals. La seva actuació, manada per l'autoritat, fou respectuosa. No foren ells qui infringiren la llei.
La violència no fou gratuïta sinó proporcional i defensiva, mai ofensiva, així s'ha justificat en el judici i ha estat percebuda com del tot necessària a fi de complir la missió encomanada. Els cants, els insults, les mirades d'odi, els cops de puny o la pluja de pedres que va rebre la policia foren pacientment suportats, només cometeren petits errors fàcilment explicables i humanament perdonables. Qualsevol servei d'ordre hauria respost amb violència més exagerada, com ho està fent la policia francesa contra les armilles grogues.
Encara que passessin tots els catalans agredits l'1-O per la policia i la Guàrdia Civil, res farà canviar d'opinió els membres del tribunal. Està tot fet i pastat. La transmissió en directe ha propiciat un judici paral·lel mediàtic no sols a la xarxa sinó també a televisions; es detecta en alguns comentaristes un maniqueisme puix que plantegen el judici com un film de la sèrie negra de bons i dolents
A la nit al canal de notícies 3/24 hi surten dos experts que comenten com ha anat el dia. Per una banda l'home enfadat i vehement, en Joan Queralt, des del primer dia adoptà posicions disconformes amb el president del Tribunal, en Manuel Marchena, per la forma capciosa com dirigeix el judici. A l'altre costat, en Marc Martí, més ponderat i clar, es manifesta d'acord amb les actuacions del president del tribunal, si comet algun error mai és malintencionat. Sovint discrepen sobre algunes declaracions, i on un veu prudència i sensatesa, l'altre hi sol trobar engany i manipulació dels fets. Aquest debat és per a mi molt interessant perquè a mi, llec com soc en la matèria, se m'aclareixen els conceptes, però a vegades se m'enfosqueixen més quan els dos especialistes no es posen d'acord.
L' Oriol Junqueras és la versió modernitzada del millor Jordi Pujol, abans que la família li taqués la biografia impol·luta. Ha adoptat el seu tarannà, el de rector bonhomiós de poble, que c0oneix els noms de tots els vilatans i els seus problemes i il·lusions. Els cuida, els mima. Un pater familias, home senzill, pròxim, casolà, frugal, que sap transmetre missatges entenedors sense pedanteria, i que entra a les cases i a la llar de foc es menja, envoltat pels familiars, una torrada amb una penca de xulla o un tall de botifarra negra. No ens sorprengui si en Junqueras, com en Pujol, diu que té un programa socialdemòcrata a l'estil suec.
Junqueras, a diferència de Puigdemont, inspira confiança, gaudeix del do de gents. Home provecte, que vesteix com la gent del poble i a qui aniries a fer-li confidències o sortiries a sopar amb ell i entaulats en una fonda de tota la vida us cruspiríeu un plat d'escudella barrejada, carn a la brasa amb bolets, crema catalana i el vi, del terreny.
JxCat ha fet una campanya deplorable i no atribuïble al fet que en Puigdemont estigui a Bèlgica. La duplicitat de presidents és una confusió política i mancats d'intel·lectuals i periodistes mordaços no s'ha defensat de les mentides que han rebut en aquest últim temps. El líder s'ha allunyat sociològicament de la majoria perquè es presenta massa entonat, triomfador i segur. Viure a l'exili o a la presó és un drama per al qui ho pateix com per als familiars, amics i la gent que els estima. La imatge que projecta Puigdemont com la de la mansió massa ostentosa és associable a una classe social benestant: emprenedors d'èxit, botiguers satisfets i executius moderns i elegants que s'abillen amb peces cares de vestir.
S'ha repetit 1.000 cops fins convertir-se en una veritat irrefutable que en Puigdemont, mentre fugia cap a Bèlgica, va telefonar a en Junqueras convocant-lo a una junta de govern per al dia següent amb tots els consellers i va ser ensarronat per un cínic Puigdemont. Així doncs, cal aclarir d'una vegada què va passar realment. És una exigència informativa, un deure vers als ciutadans, explicar com succeïren els fets i no s'ha d'ajornar a l'acabament del judici del procés.
