Si féssim cas de la manera que té la gent d'expressar-se a les xarxes socials, i també l'amplitud d'interessos que hi demostra, podríem arribar a pensar que vivim envoltats de persones intel·ligents. En gran mesura, un dels mèrits de la virtualitat és que democratitza la capacitat col·lectiva per debatre sobre qualsevol cosa, perquè d'alguna manera se suprimeixen les barreres acadèmiques i/o professionals per situar les opinions en un mateix nivell. Compte, perquè continua havent-hi jerarquies (aquí hi podríem situar aquesta eterna obsessió per riure les gràcies a qualsevol personatge susceptible d'entendre's com a mediàtic), però és cert que a les xarxes es produeixen coincidències dialèctiques en l'espai i el temps que al món real semblaven impensables. El problema, dèiem, és que el mateix anonimat que contribueix a afilar el verb i a dir coses que mirant als ulls costarien de pronunciar, també ajuda a perfeccionar les respectives màscares. I això afecta, òbviament, la percepció que es té de les capacitats alienes. Un comentari ocurrent o una opinió més o menys raonada no et torna intel·ligent, però t'ho fa semblar. Un exabrupte ben sincronitzat no et fa àgil mentalment, però t'ajuda a simular-ho. Si emets mil opinions sobre mil temes no et converteixes en un expert en cap d'aquests, però acabes per aparentar una notable versatilitat. Un dels problemes fonamentals del món actual és que l'art de fingir s'ha erigit en el veritable motor de bona part de les nostres relacions quotidianes. Sempre hi ha algú allà fora disposat a batejar-te com a crac, amo, enorme, mestre, màquina, campió i altres elogis a la vacuïtat lingüística. Ja no només perquè s'ha imposat aquesta moda de voler projectar una felicitat sovint inexistent, sinó perquè això de voler semblar intel·ligent porta implícita una renúncia a ser-ho de debò. Després passa el que passa, que quan sortim al món real i posem pell a l'ésser imaginari no es correspon amb la imatge mental que t'havies fet d'ell, i t'adones que les converses no estaven condicionades per la limitació de caràcters, és simplement que no donaven per a més. Per més mecanismes relacionals que establim, per més canals de comunicació que inventem, l'únic que ens fa empatitzar amb els altres és la curiositat compartida envers allò tangible. Sona molt vintage i hi ha qui ho veurà ranci, però és realment així. Perquè al capdavall les gracietes conjunturals se les emporta el vent i l'única intel·ligència inapel·lable és la que contribueix a estimular la dels altres.
