No hi ha espai en aquesta columna per enumerar tots els episodis pintorescos protagonitzats per Jean-Claude Juncker els darrers anys, en els que ha estat protagonista indiscutible de la política europea. El dirigent luxemburguès va ser el màxim responsable de l'Eurogrup, que aplega els ministres de finances, durant la llarga i profunda crisi econòmica, i ha estat el president de la Comissió que ha hagut de fer front a la primera sortida d'un membre de la Unió Europea en tota la seva història. A l'hora de fer balanç al capdavant d'aquesta institució -tot i que encara li queda mig any de mandat-, Juncker ha fet autocrítica i ha lamentat no haver tingut una posició més activa durant la campanya del Brexit. Segons el president de la Comissió, aquesta va ser una demanda que li va fer personalment el llavors primer ministre britànic, David Cameron, però el polític social-cristià creu ara que es va equivocar mantenint-se en silenci en un moment important. Juncker és tan extravagant en les formes que de vegades passa per alt el sentit i la intenció del que diu. Davant del repte més important que ha viscut la Unió, el president de la Comissió considera ara que s'hauria d'haver saltat la norma de no intervenir en un afer intern d'un dels estats membres. En el cas del Brexit, Juncker considera que Brussel·les era l'únic actor que estava en condicions de respondre amb credibilitat a les mentides que s'estaven propagant durant la campanya. Cal veure si la posició de Juncker està expressada en forma d'epitafi polític personal o si, pel contrari, obre la porta a una posició més activa de les institucions europees en defensa de les qüestions que considera fonamentals. Però abans de deixar-se portar per l'eufòria, que tothom consideri que, si es trenca la llei del silenci, no ha de ser necessàriament per donar-te la raó.