Dies abans del partit d'anada, l'entrenador del Liverpool havia dit que la Champions no la guanya qui juga millor a futbol, sinó qui mostra més caràcter. Eren unes paraules sens dubte premonitòries, encara que el 3 a 0 del Camp Nou ens arribés a distreure. Té raó el senyor Klopp, i encara cal afegir-hi una altra cosa, que és la forma física, la potència que et permet arrasar l'altre encara que tècnicament sigui superior, com Cruyff aprengué a Atenes en aquella final de mateix resultat que dimarts i que segurament fou el darrer partit del meravellós Dream Team.

El talent o les bones idees són també necessaris, fins i tot imprescindibles, però necessiten unes condicions molt determinades i molt exigents per a què puguin fer eclosió i ser fèrtils. Sense un caràcter fort, sense una personalitat sòlida i propositiva, i sense una gran capacitat de resistència, física o moral, o totes dues a la vegada, depenent del tipus de guerra, el talent mor en l'intent i les bones idees es perden en l'aire incert de les fabulacions i no arriben mai a prendre cos en cap desig de món millor.

Jo crec que la independència de Catalunya és una mala idea. Però suposant que fos una bona idea, que naturalment és perfectament legítim que algú ho pensi, queda sempre desintegrada en l'aire tristíssim del que hauria pogut ser, perquè a l'independentisme li manca caràcter, personalitat, resistència. L'independentisme creu que resistir és anar fent Diades de fireta i jornades com l'1 d'octubre o el 9N, encara més de fireta, i a sobre dir que han guanyat, i que ara ja només els queda «implementar el resultat». Quina mena de perdedor pot confondre aquest paper d'estrassa amb una victòria? Quina mena de víctima, que no ho és però que s'ho fa, pot pretendre desafiar un Estat com Espanya en les condicions en què el catalanisme polític ho ha intentat els darrers anys?

El Barcelona també va sortir dimarts a jugar a Anfield com si ja hagués guanyat, a «implementar el resultat», el de l'anada en aquest cas, com si el rival no fos ningú, creient-se la seva pròpia propaganda panxacontenta, autosatisfeta, i a la vegada massa covarda per demostrar l'orgull en lloc de malbaratar-lo a l'espera que la feina la hi fes l'altre. Valverde és la metàfora de la declaració d'independència, i en la seva mirada amarga de qui fa setmanes que no va de ventre hi ha el tèrbol color que Puigdemont va deixar en l'aire el dia de la seva fugida, i també la fosca de l'altra meitat del Govern, que després de proclamar que eren una república es van anar a lliurar, sense solució de continuïtat, als tribunals de la monarquia. Si el Barça al Camp Nou hagués fet 4 gols, dimarts ens n'haurien fet 5 o 6 o els que haguessin fet falta. No va ser una qüestió numèrica, va ser moral. No va ser el Liverpool, vam ser nosaltres, en la mateixa mesura que el gran problema de la independència de Catalunya no és que no ens la reconegués cap altre Estat del món, sinó que els primers a no reconèixer-la vam ser nosaltres mateixos, que mai no vam actuar -escapant-nos, lliurant-nos o anant a treballar- com si realment existís la república que havíem declarat.

El Barça va perdre molt més que no pas els anglesos ens derrotaren (que també), tal com Catalunya es reprimí, s'empresonà i s'exilià ella mateixa i Espanya només fa el paper que la mateixa Catalunya li ha reservat en tota aquesta farsa, i cal dir que el fa prou bé, amb tota quanta garantia, i amb un notable sentit de l'elegància i fins i tot diria que de la generositat: el jutge Marchena administra el temps i les advertències amb una classe inusual i no som a temps de dir -sense fer el ridícul- que perdem perquè l'àrbitre ens té mania.

L'única solució que té el Barça és canviar d'entrenador, perquè Valverde té més por de perdre que esperança de guanyar, i per descomptat té el caràcter que li cal a un equip modest per no acabar baixant a la Segona Divisió, però la seva personalitat, el que ell en definitiva és, no té prou substància, ni prou força ni prou interès per guanyar la Champions. Això s'entén molt bé amb una altra comparació relacionada també amb el Barça: la diferència que hi ha entre Joaquim Maria Puyal i Bernat Soler no és ni d'audiència, ni dels anys que porta, ni dels diners. És de personalitat, de classe, de nivell, de tenir alguna cosa a dir que realment importa o només ganes de cridar com el veí foll del quart, per a qui el futbol no és metàfora de res que ell pugui desxifrar ni el gol és la representació de cap altra batalla guanyada. Ricard Torquemada hauria de pensar-hi, si no vol acabar ell també engolit per la vulgaritat.

Ben igualment, Catalunya ha de canviar de líder, de narradors, d'intel·lectuals que han propagat una inspiració tan baixa que Bea Talegón i Pilar Rahola s'han convertit en les reinones d'aquesta causa que, amb elles, només pot ser perdedora. Puigdemont quan promet que torna, torna, Serrallonga, i els seus abduïts votants creient-s'ho com a autèntics fills posseïts d'una secta satànica. La paradeta que l' Antich té a El Nacional i que li serveix per arrambar els pocs recursos de la cultura i la llengua que diu defensar, com el fals creient desaprensiu que distreu del raspall dels diumenges les almoines que les padrines hi han deixat. I el Xevi Xirgo en xandall a Waterloo anant a fer footing o passant l'aspiradora perquè el seu amic li ompli les butxaques d'un diner públic sense el qual El Punt Avui hauria de tancar. Quincalla servil, vergonyosa picaresca, tot ben arran de la pura indignitat. Tot ben xaró, tot ben covard, derrota sobre derrota acumulada, cíniques apel·lacions a la dignitat, gentola com el tal Boye, condemnat per terrorista i que ara resulta que és vingut a donar-nos lliçons de llibertat, o aquest pobre pertorbat que fa dir-se Cuevillas que recorda molt a Coutinho, perquè ens surt caríssim i és un monument a la inanitat i a la irrellevància.

Les porres del primer d'octubre són com tots els gols de més que el Liverpool ens hauria marcat si li haguessin fet falta. Vam ser nosaltres: fa dos anys i també dimarts, i Valverde sortint a no se sap ben bé què, amb la seva mirada de totes les derrotes juntes -meitat Xavier Folch, meitat Josep Ramoneda- fou Puigdemont canviant de cotxe com un lladre en lloc de preservar la dignitat presidencial, anar al seu col·legi electoral, i deixar clar davant del món sencer que la policia espanyola no deixava votar el president de la Generalitat.

Sense caràcter, sense força, sense saber qui som i el que ens fa feliços tant hi fa el rival i l'avantatge amb què partim perquè nosaltres, i només nosaltres, som la derrota.