09 de maig de 2019
09.05.2019
Diari de Girona

Tres jutges valents

08.05.2019 | 23:54
Tres jutges valents

Fa uns dies coneixíem la sentència de l'Audiència Nacional que absolia entre d'altres l'expresident del FC Barcelona Sandro Rosell dels delictes de blanqueig de capitals i pertinença a un grup criminal pels quals la Fiscalia demanava que fos condemnat a sis anys de presó (inicialment en demanava onze), al pagament d'una multa de gairebé seixanta milions d'euros i que –després de complir la pena de presó– no pogués actuar en el món empresarial durant tres anys.

Aquesta sentència ha estat molt comentada pels mitjans de comunicació perquè el Sr. Rosell és un personatge públic molt conegut, però també i especialment pel fet que es va passar vint-i-un mesos en presó preventiva, és a dir, sense haver estat encara jutjat i, per tant, essent innocent (la innocència d'una persona es presumeix fins que no es demostra la seva culpabilitat en un judici). Perquè ens entenem: la jutgessa encarregada de la investigació estava convençuda que els indicis apuntaven a la seva culpabilitat de tal manera que si el deixava en llibertat fugiria i no podria ser jutjat; per això va ordenar el seu ingrés a presó mentre durava la investigació i arribava la data del judici; de tal manera que va estar empresonat fins al dia que el tribunal que el va jutjar el va deixar en llibertat després de sentir la seva versió dels fets. Un mes més tard aquest tribunal va declarar la seva absolució.

Per sobre del (necessari) debat sobre la presó preventiva, que s'ha intensificat arran d'aquesta sentència, m'agradaria posar l'accent sobre la valentia dels tres membres del tribunal que han dictat aquesta sentència. Sí, crec que es tracta d'una resolució molt valenta. Perquè aquests tres jutges de l'Audiència Nacional no ignoraven el rosari de retrets que la justícia en general i ells i la jutgessa instructora del cas en particular rebrien: no és senzill explicar als ciutadans que una persona hagi passat gairebé dos anys empresonada preventivament i que, al final, hagi estat absolta. I, a més, absolta perquè els magistrats que l'han jutjat han aplicat un vell principi del dret penal: in dubio pro reo (en cas de dubte, s'ha de fallar a favor de l'acusat). S'ha de ser valent per ser conseqüent amb la pròpia consciència i, tot i la més que previsible allau de crítiques, dir: senyors ja sabem que han estat vint-i-un mesos en presó preventiva (família, amics, feina, reputació...); ja sabem que per mantenir aquesta mesura cautelar han d'existir indicis clars de culpabilitat; però una cosa és la investigació i una altra el judici; i una vegada practicada la prova en un judici públic i amb totes les garanties, i valorada en consciència, tenim dubtes sobre si aquesta persona és culpable; i, com que tenim dubtes, la llei ens obliga a absoldre-la. I per això l'absolem.

En aquests temps en què sembla que la presumpció d'innocència no existeixi, en què és tan habitual posar en dubte la independència dels jutges, la seva falta d'imparcialitat, l'absència de garanties de la justícia, etc., crec que aquesta sentència és una bona mostra que, més enllà dels possibles errors i disfuncions que es poden donar en qualsevol àmbit, la justícia –administrada per persones– funciona i hem de confiar-hi. L'alternativa és la llei de la selva.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook