Fa unes setmanes escrivia un article en aquest diari on plantejava que la irrupció de Vox introduïa un canvi en les eleccions del 28 d'abril que no s'havia produït en tot el cicle electoral que va iniciar-se amb l'esclat de la crisi econòmica (2008). I és que per primera vegada d'ençà de la darrera victòria de José Luis Rodríguez Zapatero (any 2008) anàvem a unes eleccions importants que s'emmarcaven dins l'eix dreta-esquerra. Feia anys que no teníem unes eleccions que es desenvolupessin dins l'eix tradicional. De tot el cicle que va del 2008 al 2018, la majoria d'eleccions s'han desenvolupat dins el marc identitari o bé en l'eix tancament/obertura. En tot aquest cicle la disputa tradicional entre dretes i esquerres havia quedat en un segon pla.

Però l'aparició de Vox i la complicitat de les altres dues dretes van fer que l'eix polític tradicional emergís amb força. No només per la possibilitat plausible que les tres dretes sumessin, sinó també perquè la campanya va estar dominada per temes ideològics de confrontació dreta-esquerra: feminisme, propostes econòmiques, dret a portar armes, llibertats individuals, etc.

Tot això va provocar una mobilització total de l'esquerra que va condemnar les tres dretes a l'oposició. Sembla que la dreta mai aprén la lliçó. L'esquerra a Espanya guanya les eleccions quan hi ha una alta participació i aquesta només ve provocada per l'actuació de la dreta que genera la por de l'esquerra. Així va ser el 2004, així va ser el 2008 i així ha estat ara. Res mobilitza més que la por o la indignació. I la dreta no ho va saber veure.

Sembla que no veu que si la participació és moderada, la dreta té tots els números de guanyar. En aquesta ocasió encara era més necessari que en altres ocasions que la participació fos baixa per als interessos de la dreta perquè la divisió del seu espai els penalitzava a l'«Espanya buida».

Segons el meu punt de vista, hi ha un moment determinant per entendre com i quan es va produir aquesta mobilització. I és a finals de la campanya, el dijous 25 d'abril.

En un error de càlcul que hauria pogut tenir conseqüències, el PSOE va convocar unes eleccions en les que la campanya electoral coincidia amb Setmana Santa i Sant Jordi. Sens dubte, un incentiu a la desmobilització. Per sort, els dos debats electorals consecutius van començar a generar el clima de campanya necessari. El problema és que no van anar gaire bé per als interessos socialistes, a diferència dels de Pablo Iglesias, que va saber aprofitar-los per remuntar els resultats que els donaven les enquestes.

Què va passar el dijous 25 d'abril que va disparar una mobilització de l'esquerra que no van saber fer els debats ni la campanya?

Aquell dijous, Vox va fer un acte de campanya a la Ciutat de les Arts i les Ciències de València en quà hi van assistir al voltant de 10.000 persones i on molta gent es va haver de quedar a fora. I el dia abans a Sevilla va passar quelcom similar. El vídeo d'aquell acte, que va córrer com la pólvora per les xarxes socials, evidenciava una cosa: cap altre partit era capaç d'omplir estadis com Vox. Ni el PSOE que encapçalava les enquestes.

Això va fer creïble a ulls de molts ciutadans que potser no haguessin anat a votar que el creixement de Vox impulsaria un govern de dretes com a Andalusia, que tindria com a principal objectiu l'aplicació de l'article 155 i un canvi radical en l'agenda social. Per si no n'hi hagués prou amb aquesta demostració de força de l'extrema dreta, l'endemà el darrer dia de campanya, Pablo Casado va tenir la brillant idea d'obrir les portes del govern al partit d' Abascal en el cas que les tres dretes sumessin. Sens dubte això va confirmar els temors de molta gent que va anar a votar en massa el diumenge 28 d'abril.

L'apel·lació al vot entre gent no polititzada i les crides que ningú es quedés a casa eren un constant des de dijous fins al diumenge a les vuit del vespre.

El resultat ja el coneixem. Una alta participació i un augment de participació espectacular a Catalunya (més de 12 punts respecte a les de 2016) fins arribar al 77,5%. Aquest augment de dotze punts signifiquen 700.000 vots més. Majoritàriament, la totalitat d'aquests vots va anar a parar a l'esquerra.

A Catalunya aquest vot es va traduir en vot útil cap als dos partits que més podien contribuir a evitar l'arribada de les tres dretes al govern. Al PSC en l'àmbit no independentista i ERC pel que fa als votants independentistes.

Vox, doncs, ho va canviar tot. Sense Vox i els errors de les dretes, el resultat hauria estat molt més incert.

I és que Vox va cometre el mateix error que Junts pel Sí a la campanya del 27-s del 2015, quan la demostració de força que van fer amb mítings multitudinaris, va acabar mobilitzant els contraris per la por a una àmplia victòria independentista.

Seria un error també treure gaires conclusions dels resultats del 28 d'abril, sobretot si es pretén projectar-les a les del 26 de maig. En primer lloc perquè, com ja hem vist, les circumstàncies eren molt especials i, en segon lloc, perquè la participació de ben segur no serà la mateixa. La resposta, en pocs dies.