En a penes unes hores des que es van comptabilitzar els vots de les eleccions del 28-A, el líder del Partit Popular, Pablo Casado, li va donar la volta a la truita ideològica de la seva formació política. Fins als comicis, Casado evitava qualsevol diferència amb les seves ales, copades per Vox i Ciutadans, amb qui mantenia un matrimoni de fet per més que no havien passat per capella. El nou executiu andalús i la manifestació rojigualda de la madrilenya plaça de Colón marcaven el camí coalitzat. Casado propugnava un acord ampli dels tres partits, tot un front neoconservador per guanyar el govern. El to dels seus mítings resultava irat: el país estava amenaçat per colpistes, grup en el qual incloïa al socialisme tebi.
Pablo Casado ja va modular la seva retòrica en el segon debat televisat. Després de la constatació de la seva derrota, ara es reivindica com un moderat centrista sense connexions amb l'«extrema» i «radical» dreta de Santiago Abascal, ni amb la «socialdemocràcia» d' Albert Rivera. El jove líder popular ha virat 180 graus i ha escoltat com alcen la seva veu crítica els diversos barons del partit. A Javier Maroto, però, els errors de la campanya li han costat el càrrec i l'escó.
La tornada a la xuleria aznariana ha resultat tot un fiasco. Mariano Rajoy i Soraya hauran arrufat les celles en somriure amb sarcasme, el seu tecnocentrisme va ser laminat en l'últim congrés del partit però a hores d'ara, tot just nou mesos després, s'evidencia que el que altres veien com a complexos i covardies representen en realitat el que l'elector comú entén com a estabilitat i pragmatisme.
La cruïlla ideològica del PP ja s'ha resolt, però queden els deutes pendents -i els econòmics no seran menors, a més dels penals-, així com la pugna política. Aquestes circumstàncies es veuen augmentades per la imminència de les eleccions municipals, europees i autonòmiques. De fet, resulta força obvi que Casado seguirà al capdavant del partit fins a aquests comicis, però almenys ha d'evitar el daltabaix. Les estratègies de Vox i Ciutadans passen per tot el contrari. Així que aquesta és la batalla: Tots contra el PP, d'aquí les urgències per recentrar als populars. Madrid i València seran clau, les dues joies en joc el 26 de maig.
Però els candidats populars elegits per Casado per a Madrid són fluixíssims, així que les apostes donen guanyador a la plaça de la capital a Ciutadans. A València, la lluita, en canvi, és molt renyida entre María José Catalá i Fernando Giner, amb el convidat de pedra en Vox. No només està en joc la possible alcaldia de València, és que aquesta pot ser fonamental per al futur de la relació entre el PP i Ciutadans.
No obstant això, vist com han evolucionat les coses, la lògica convida a pensar que el futur polític del centredreta passa per la confluència. Ja va passar en temps de la UCD. Difícilment hi havia lloc per a dos grans partits en un espectre ideològic tan pròxim, llavors i ara. El relleu dels centristes el va prendre el PP però abans hi va haver de crear convergències: el 1982 la candidatura dels de Manuel Fraga portava fins a quatre sigles a la papereta: AP, PDP, UL i UV. Sumaven tardofranquistes, democratacristians, liberals i regionalistes. El futur convida a pensar en una iniciativa amb certa semblança. Ara bé, per a la reconstrucció del centredreta democràtic hi ha encara molts dubtes per aclarir. El tractament cap a Vox i els seus extremismes, la primera. La lluita pel lideratge entre els joves del PP i Rivera, la segona. El forat negre de la dreta espanyola a Catalunya i el País Basc, la següent. No els resultarà fàcil el camí. El paper que prendrà Núñez Feijóo, qui segueix dominant el feu gallec, serà determinant. Com també ho serà si Catalá obté l'alcaldia de València, o la pugna entre Manuel Valls i García Albiol a Barcelona, i la necessitat de pactes per a la governabilitat a centenars d'ajuntaments i en alguna autonomia.
Cal tenir en compte que en aquestes properes eleccions ja no hi ha tanta penalització per als partits petits perquè els escons a repartir són quantiosos, i aquesta circumstància, augmentada en la gran circumscripció única a tot el país que s'organitza per a les europees, donarà molt més protagonisme en els resultats a formacions com Podem, Vox o Compromís, alhora que oferirà centenars de regidories i fins diputacions noves a Ciutadans.
Malgrat tot això, i tot i que la conjuntura pròxima pot resultar diabòlica per al PP, ha quedat també en evidència, un cop més, que el gran graner de vots del país es troba al centre, l'espai del qual no té un altre significat més que el de la tranquil·litat política i l'estabilitat en els mercats. La majoria de la gent, en definitiva, és el que realment li demana als polítics, que no ho facin malbé. És aquesta majoria que es nodreix del pragmatisme i l'esforç quotidià per tirar els seus endavant, i que pateix amb els falsos herois i la seva perillosa empenta. La prudència, sovint, es confon amb la covardia.
