Fa temps que vaig decidir prescindir d'allò que em pugui sulfurar. Em refereixo al que puc destriar perquè no tot depèn de la pròpia voluntat. Per exemple la televisió, de la qual he après a prescindir. Això no vol dir que mai la miri, però sí que he après a no seure al sofà i a esperar que em serveixin la ració diària d'intranscendència. Ni tan sols em dedico a anar canviant de canal per acabar no veient res i malgastar moments de la vida fins ben entrada la matinada amb algun xou polític com aquests que s'han posat tant de moda. Xous anodins, portats per gent irrellevant, que per algun motiu que no entenc funcionen molt bé d'audiències i que bàsicament consisteixen en portar a un plató histrions perquè s'apunyalin. No diré tertulians perquè les tertúlies eren quelcom molt valuós abans que sortissin dels cafès, casinos i ràdios i anessin a parar, amb versió «quinqui», a les televisions.
Els anomenats tertulians de la tele són fanàtics adscrits a algun partit contra fanàtics d'altres partits amb habilitats per crear atmosferes insuportables de crispació. Un cop acabat, passen per la finestreta, cobren 200, 300 o 500 euros, i cap a casa després d'haver propagat verí entre aquesta gent que s'ho creu tot plegat i que després manté viva la flama a les xarxes socials, fins que un altre tema intranscendent per a les nostres vides passi per sobre i es converteixi en trending tòpic, un concepte absolutament tirà.
I així anar fent d'intranscendència en intranscendència, mentre ens perdem les coses importants de la vida, que són totes menys aquesta confrontació gratuïta, vergonyosa, amagada sota suposades pràctiques periodístiques. Un ofici que avui en dia costa de definir i de distingir perquè camuflats entre els que s'hi dediquen de veritat (al periodisme) s'hi s'amaga gent amoral que les audiències premien incomprensiblement.
