El dia que em vaig creuar amb Jordi Sànchez en un túnel del metro, feia cara de condemnat, i això que encara no havia estat ni citat a declarar. Segurament el seu inconscient, que en algunes persones és molt més savi que el seu conscient per la simple raó que aquest no existeix, l'avisava que alguna cosa no pintava bé. El recordo vestit de negre, caminant tot sol, apressat, com si volgués fugir d'algú, per més que encara no sabia que aquest algú era la justícia. Crec que fins i tot duia una cartera de mà, perquè vaig pensar que li faltava només un barret de copa per passar pel cobrador del frac. Però no em facin cas, potser la seva mala cara era a causa del fet que, en hora punta i centenars de persones al voltant, ningú no el reconeixia, ningú no s'aturava a agrair-li el seu heroic paper en favor de la República, ningú no queia de genolls al seu pas per besar-li els peus. Esforça't per sortir a tota hora a TV3 pronunciant frases èpiques, enfila't al damunt de cotxes de la Guàrdia Civil i xupa càmera com un desesperat, per al final passar desapercebut, ni un coi d'autògraf, merda de vida, la culpa és del metro, que només el fan servir desgraciats que tenen preocupacions vanes i intranscendents com anar a guanyar-se la vida, en lloc de pensar en la República que advindrà. Només un tio amb el cap rapat, cara de son, que venia de Girona, va semblar mirar-lo durant un instant com pensant «però... però... no és en Sànchez? La mare que el va parir, quina mala cara fa, vist en directe». Pocs dies després, ja era a la presó.

El cruel anonimat del metro va ser la primera bufetada. La segona ha arribat al judici, quan un testimoni de la defensa l'ha deixat amb el cul, vull dir el pacifisme, a l'aire. La cara que se li va posar quan un cap dels Mossos que declarava en teoria per exculpar-lo, va afirmar amb rotunditat que en Sánchez exercia de líder de la revolta, em recordava la del meu fill de nou anys quan, més petit, tenia mal de panxa perquè duia tres dies sense fer caca. Jo creia que aquests girs del guió només passen a les pel·lícules, tant em semblava estar veient Ley y orden, que esperava que l'advocat interrompés el mosso a crits.

- Ha arribat vostè a un acord amb la fiscalia per variar el seu testimoni?

En lloc d'això, el sofert policia va detallar l'arrogància de Sànchez, que els instava a marxar d'allà i amenaçava de trucar al president, fos qui fos en aquells moments, potser el vigent ja corria cap a Bèlgica. La resposta del mosso ha quedat per a la història: «D'aquí no em moc encara que truqui el Papa de Roma». Papa de Roma. Feia anys que no escoltava aquesta expressió, denota que el mosso, a més de ser de la meva generació, és persona pietosa: del ventall d'autoritats mundials al seu abast, va triar la del bisbe de Roma per remarcar el ferm propòsit de no moure's de lloc. Si no li hagués suposat blasfemar, impensable en un mosso creient, hauria afegit «ni que em truqui Déu».

Mai no sabrem si Jordi Sànchez va intentar contactar amb Bergoglio. Segur que sí, quan un egòlatra s'anima, no s'atura en minúcies, i si es veia investit de lideratge pel mandat del poble -sigui això el que sigui-, el Papa de Roma s'havia de posar primer al telèfon i després a les seves ordres. Com els Mossos, la Guàrdia Civil, els funcionaris, l'ANC, el Govern, l'oposició i -diguem-ho clar- tot Catalunya. Sempre de forma pacífica, és clar.