La primera prova del nou període ha arribat als independentistes de forma inesperada: contra l'aplicació immediata i per temps indefinit de l'article 155 de la Constitució que proposaven (i encara proposen) el PP, Cs i Vox per a Catalunya, el guanyador de les eleccions, Pedro Sánchez, obertament contrari a aquesta mesura, ha proposat que el primer secretari del PSC, en Miquel Iceta, sigui el nou president del Senat, l'encara inacabada cambra territorial.
Òbviament, Pablo Iglesias (Podem) i Íñigo Urkullu (PNB) li donen suport atès que les dues formacions polítiques fa temps que estan apostant pel diàleg com a mesura instrumental per acabar amb l'anomenat «conflicte català».
Els socialistes, en disposar de majoria absoluta en el Senat, tenen el dret que la presidència l'ocupi un dels seus i que, endemés, el govern de la Cambra (Mesa) passi igualment a les seves mans.
Això no serà discutit per ningú ja que la seva legitimació es troba en la mateixa voluntat dels electors, però que el president sigui un català, l'Iceta, ha obert controvèrsia.
Populars i ciutadans, per amagar la seva irritació, la fan descansar en unes manifestacions de fa mesos del socialista català relatives als polítics que ara són jutjats i aquells que optaren per anar-se'n per obviar l'acció de la justícia.
El maniqueisme no té fronteres quan es tracta d'aplicar-lo a l'acció política, però Pablo Casado i Albert Rivera farien bé a mirar-se al mirall abans de dir noves mentides.
Em sembla conèixer prou bé Miquel Iceta com per poder dir, basant-me en raons objectives, que és un home de pau. No entén la política sense el diàleg i el consens, ni que sigui de mínims. Per alguna cosa el president Felipe González el va tenir al seu costat quan estava a La Moncloa.
Puc dir, a més a més, que va patir durant l'aplicació del 155 i afegir que l'exclusió de TV3 i Catalunya Ràdio del llistat d'intervenció de la Generalitat de Catalunya per part de l'Estat fou cosa seva, que els de la Corporació mai no li ho han agraït.
Li va doldre com a pocs que les eleccions autonòmiques del desembre de l'any 2017 oferissin una Catalunya trencada en dues meitats, que pronòstic seu era, com bé coneixia el president Sánchez, i per això va ser el primer a parlar de «recosir» el teixit social català.
També perquè el Madrid maleït pels independentistes s'obrís a parlar amb ells i a posar en marxa la comissió bilateral Generalitat-Estat una vegada guanyada la moció de censura contra Mariano Rajoy.
Ara, sense haver sembrat vents en contra del triplet JxCat, ERC i CUP, ans el contrari, recull tempesta de la forta per part d'aquestes formacions polítiques: no volen facilitar el seu accés a la presidència del Senat, la qual passa, necessàriament i imprescindiblement, perquè el Parlament de Catalunya el nomeni com a senador en substitució del president Montilla.
Aquest inicial veto constitueix una alteració profunda de la convenció parlamentària que regeix l'elecció de senadors que representaran el Parlament al Senat, que ve guiant-se pels criteris de proporcionalitat i de lliure disposició dels grups polítics des de fa anys i panys sense que hi hagi hagut cap mena d'entrebanc, però principalment és una mostra - una més- de l'embogit sectarisme dels independentistes.
I aquí hi poso un punt i seguit per dir el següent: no els interessa gens ni mica a ERC que els pengin de manera definitiva el cartell de «no fiables», i en Sabrià ho hauria de saber i no precipitar-se, cosa que no fa l'empresonat Oriol Junqueras.
Les raons de fons del perquè no els convé les saben més ells que no pas un servidor, tot i que alguna cosa sàpiga.
Ara que han guanyat les eleccions generals a Catalunya i que els socialistes estan disposats a donar-los joc parlamentari més que suficient davant de la ineficiència volguda de JxC, no poden permetre's que la «brigada Brunete» -mitjans de comunicació de Madrid- i els Casado, Rivera i Abascal puguin desplegar la pancarta que els independentistes no volen solucionar el «problema català».
ERC donarà la raó a qui fins ahir pregonava l'aplicació immediata i a d aeternum de l'article 155 de la Constitució tot vetant Iceta?
Home, que ho faci en Puigdemont i els seus socis de la CUP és una cosa, però que ho faci qui pretén substituir legítimament l'antiga CiU és un disbarat que els costarà molt car!
