11 de maig de 2019
11.05.2019
Diari de Girona

El passeig

11.05.2019 | 01:10
El passeig

Si no hi ha cap daltabaix meteorològic o laboral, m'agrada sortir a caminar cada dia amb la meva gossa, la Tana. Vaig per un camí que voreja el Daró vell i que arriba fins a un punt on es troba amb el rec del Molí. El Cap de la Cua, em diuen que en deien. El camí és completament planer. En una banda hi ha una filera de plàtans i una baluerna de saüquers en plena floració. A l'altra hi ha sembrats i pomeres. De la banda dels plàtans, que és la que toca les aigües del Daró, cada dia hi ha concert. La piuladissa és sensacional. Jo, d'ocells, no en sé gaire res, però es poden distingir els rossinyols pel cant refistolat i preciosista, i els puputs, per tot el contrari, una reiteració infinita que al principi té una certa gràcia –aquell pu-put, pu-put– i que acaba provocant, per insistent, un neguit insondable.

Va haver-hi dies que sempre em trobava, puntualment, un cotxe dels agents rurals circulant en sentit contrari. Eren tan exactes que vaig arribar a pensar que visc en un país civilitzat. Els agents rurals controlen l'allau de visons, una espècie invasora. La idea és donar joc i espai a les llúdrigues, ara que comencen a escampar-se, tímidament, pel territori.

Mentre camino, la meva gossa fa el camí tres o quatre vegades. Va i torna, torna i se'n va. Salta. Jeu. S'eixarranca. Refrega el llom a terra. Menja herbes. I ensuma sense mesura. La Tana és una mena de beagle que mai no ha treballat. Una gossa caçadora, però mantinguda, que conserva l'instint d'encauar-se i la dèria pels forats. Malament rai, si troba un animal mort. Ja hem begut oli. L'instint l'obliga a refregar-se amb les restes. O a fer saltar el malaguanyat cadàver pels aires com si encara fos viu i iniciessin una juguesca un xic macabra. Tot es mou, sempre, entre l'instint i la civilització.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit