12 de maig de 2019
12.05.2019
Diari de Girona

Actitud Costa Brava

12.05.2019 | 06:00
Actitud Costa Brava

En aquest món les causes justes se solen defensar amb samar­reta i texans, i a cel batent, i les causes injustes se solen defensar amb corbata i americana –i a sotacobert. Per això hi ha alguns polítics de dretes que, quan toquen temes com el canvi climàtic o la bretxa salarial, dissimuladament es guarden la corbata a la butxaca. Una vegada en vaig veure un que per anar a seduir el sector cultural es va comprar una dessuadora.

El problema de les estètiques associades a la ideologia és que sovint entelen el trencadís de la veritat. Vist així, l'ecologisme té un problema estètic: pancartes a mà, accions desesperades i valentes, jerseis de llana tosca, costellades i cançons ens donen una dimensió força exacta de quin sector social s'hi considera, però, alhora, aquest panorama no ens deixa veure que el moviment és molt més ampli. En aquest sentit, les plataformes i associacions en defensa de la Costa Brava han reunit tot tipus de gent que, si bé més d'un s'ha conegut gràcies de la causa, es pot dir que tots carreguen d'allí mateix: s'estimen el territori i no volen que s'espatlli encara més.

Vaig sentir un crític, que deia que aquests col·lectius es nodrien de forasters que l'únic que volen és tenir bones vistes quan van a les segones residències. Tot pot ser. Un altre criticava que els adherits locals eren una colla benestant, amb la vida solucionada. També pot ser. La veritat és que en conec uns quants i hi ha classes treballadores, jubilats, propietaris i diletants. Els uneix que coneixen el problema de fons: a la Costa Brava no hi cap més totxo, si és que volem preservar-la com està.

El que no sap tanta gent és que en defensa del territori i contra la seva especulació també hi ha gent que, en principi, bé voldria més xalets i més quitrà. Tinc un amic, propietari d'un negoci d'hostaleria. No diré quin tipus de negoci, ni on el té plantat. N'hi ha prou amb saber que a tocar també hi té una pineda. Hi manté un burro, quatre cabres. Hi fa llenya. Hi caça espàrrecs i bolets. S'hi asseu a pensar en el sentit últim de la vida. Una pineda oberta a tothom. I l'estiu passat, un promotor la hi va voler comprar.

- Parlem-ne. La pineda és de l'avi. El consultaré.

- Vindré d'aquí a quinze dies –va dir el promotor. Passades les dues setmanes, va tornar–: i doncs?

- Em sap greu. Encara no hi he pogut parlar.

- Com és? Li faríem una bona oferta.

- Veureu, és que l'avi és mort de fa temps. En tot cas vagi venint, i a veure si tenim sort.

El meu amic s'embutxacaria una picossada. Però alhora estaria com qui diu traint la memòria de l'avi. I aquesta és una actitud que també s'ha de sumar als moviments ecologistes, l'actitud dels empresaris que tampoc no volen més saquejos, més especulació, més aixecades de camisa –de part dels alcaldes que diuen que no s'hi pot fer res.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook