12 de maig de 2019
12.05.2019
Diari de Girona

Albellons i infància

12.05.2019 | 06:00
Albellons i infància

Quan escolto l'expressió «clavegueres de l'Estat» em quedo abstret, imaginant l'interior d'aquestes clavegueres per les quals corre una massa de líquid terrós sobre la qual flota, de vegades, un tros sòlid de material fecal. No de la matèria fecal que produeixen els habitatges dels ciutadans normals, sinó d'aquesta altra que és el resultat de la digestió de les comissions il·legals, per exemple, i que arriba al subsòl des de les sales de bany dels despatxos ministerials. Això de «clavegueres de l'Estat» és una metàfora, per descomptat. No existeixen com a tal, de manera tangible, però el sintagma gaudeix de bona salut des que Felipe González, en l'antiguitat, digués allò de que la democràcia també es defensava a les clavegueres. González tenia aquesta virtut de dotar les paraules d'una materialitat que habitualment no tenen. Pocs oradors són capaços d'aquesta gesta.
Clavegueres de l'Estat, doncs.
Les clavegueres, per allargar la figura retòrica, pressuposen uns intestins productors d'excrements i unes canonades per les quals descendeixen en direcció a la mar, que és el morir. Aquestes canonades no sempre estan ben segellades, de manera que per les seves juntures escapa part de la matèria de la qual preteníem desfer-nos, fet que constitueix un lleig espectacle per als ciutadans ingenus. Tota institució té clavegueres com tothom té aparell intestinal. La naturalesa de les rates que habiten a les de l'Estat és metafòrica també. Vol dir que no són rates literals, amb els seus musells afilats, els seus bigotis i la seva llarga cua, recorreguda per vasos sanguinis termoreguladors. Això era el que de petit més m'impressionava de les rates: que tinguessin una cua termoreguladora. Ho vaig llegir al prospecte d'un verí molt usat en l'època.
Quan escolto l'expressió «clavegueres de l'Estat» no puc evitar precipitar-me en un abisme de literalitat. Sé racionalment que es tracta d'una metàfora, però sentimentalment ho ignoro. D'aquí que en el meu cap apareguin col·lectors, albellons, sentines i desguassos físics, com aquells que durant la meva infància romanien al descobert en molts barris de Madrid. Fins i tot m'arriba la pudor característica de les clavegueres de veritat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook