12 de maig de 2019
12.05.2019
Diari de Girona

Dos moments Rubalcaba

12.05.2019 | 06:00
Dos moments Rubalcaba

Segurament les dues contribucions més importants que ha fet el traspassat Alfredo Pérez-Rubalcaba no s'han pogut explicar suficientment perquè formava part de la consecució de l'èxit una notable discreció. És hora d'explicar-ne alguns detalls.

El final d'ETA

Com a ministre de l'Interior va poder firmar el final de l'organització terrorista ETA. No estava escrit enlloc que aquest final arribaria ni que arribaria en aquell moment a partir de la treva de març de 2006. Recordo molt bé aquell dia, era un dimecres i era el dia de l'enderrocament de les antenes de Radio Liberty. Era 22 de març de 2006. Plovia, tant a Madrid com a la Costa Brava. Tenia previst volar fins a Barcelona, conduir fins a Pals i tornar per dormir a Madrid. Ens vam llevar amb l'anunci d'una treva d'ETA.

El president del Govern va demanar alterar l'ordre del dia i fer una comunicació al ple del Congrés. Moment de tons greus. Zapatero és el president del final d'ETA, aquesta dada s'oblida massa sovint. El seu ministre de l'Interior tenia un gran repte polític: continuar amb l'acció policial i invocar un diàleg polític que només podia portar a la dissolució. Rubalcaba no va parlar mai amb cap interlocutor d'ETA. Va nomenar negociadors, discrets negociadors. Foren Javier Moscoso i Jesús Eguiguren. Moscoso fou ministre de la presidència l'any 1982 quan sorprenentment Francisco Fernández-Ordoñez va declinar ser ministre i va ser president d'Argentaria.

Un pas enrere fet a temps. Tres anys després va esdevenir ministre d'Afers Exteriors, el més longeu de la democràcia. Saber esperar, mentalitat de llarg recorregut. Moscoso i Ordoñez, tots dos, provenien d'UCD i Felipe González els va saber integrar en el PSOE que va guanyar amb 202 escons el 1982. Just el dilluns d'aquesta setmana, quan res feia presagiar la mort de Rubalcaba, Javier Moscoso explicava per primer cop detalls de la negociació a les pàgines d'El País. Ho feia amb el periodista Luis R. Aizpeolea, que per motius obvis coneixia molt bé el món d'ETA per dintre.

Jesús Eguiguren va ser durant anys el president del PSE i també havia mantingut regulars contactes amb el món d'ETA mentre assistia als enterraments dels seus companys. Aquella treva es va trencar traumàticament el 30 de desembre de 2006 quan ETA va posar una bomba al pàrquing de l'aeroport de Madrid. Dos morts i aparatosos desperfectes. No hi havia hagut comunicació prèvia amb els negociadors del final de la treva.

Zapatero havia dit el dia abans en roda de premsa que era optimista en les negociacions. ETA estava trencada per dintre però això no era excusa ni es podia explicar. El 27 d'abril Arnaldo Otegi havia estat condemnat a presó per enaltiment del ter­rorisme.

(Parla una jutgessa ara ministra, el 24 d'octubre de 2017: «pareu una DUI i convoqueu eleccions, les conseqüències penals no les veuen els membres del Govern català. El magistrat jubilat Martín-Pallín els ha anat a veure i els ho ha explicat però no ho veuen ni de lluny. Otegi en aquell moment era el nostre interlocutor, ens convenia lliure i operatiu, però quan els assumptes salten a la justícia s'escapen de la política).

L'anunci definitiu del final de l'activitat armada es va produir el 20 d'octubre de 2011. Entremig, 2007, 2008, 2009, 2010... tots aquests anys amb Rubalcaba de ministre de l'Interior. El front era polític dintre el Parlament -el PP va ser duríssim en el desgast- i l'objectiu era tan gran com difícil: acció policial i acompanyament polític en un final sense compensacions.

Sí que van existir algunes compensacions confessables: una d'aquestes era el silenci, el no treure pit, el no treure'n rèdit polític. Rubalcaba ho va fer fins al punt de presentar-se a unes eleccions generals sense fer-ne causa electoral.

Mai va poder explicar els mitjans i els fins per a un objectiu grandiós: el final del terrorisme. Alguns hi han contemporitzat últimament. Servidor hi va viure notant-lo en el clatell durant alguns anys, però això avui no toca.

L'ordenació dels fluxos migratoris

Àfrica és un gran centre emissor de fluxos migratoris. I té les seves raons. Sovint parlem de les rutes gregues i dels Balcans de la immigració il·legal -he visitat els centres d'internament de Gaziantrop a Turquia i de Lesbos a Grècia-, sovint es parla de les rutes d'immigració irregular que penetren per Malta i Itàlia. Però des de fa anys no hi ha una ruta massiva d'entrada pel sud d'Espanya ni per les Illes Canàries.

Poca gent s'ha preguntat el perquè i com ha estat possible estabilitzar les fronteres. Fou en l'etapa de Rubalcaba ministre de l'Interior que es va aconseguir aquesta estabilització en les fronteres i la migració regular -la qual cosa explica en part que s'hagi diferit durant tants anys l'eclosió de l'extrema dreta.

El seu subsecretari Arturo Avello Díez del Corral va ser el màxim executor d'aquesta política dissenyada per Rubalcaba. Avello és diplomàtic de carrera i va posar tots els seus dots per volar d'Algèria al Marroc, de Mauritània al Senegal.

El Govern espanyol va firmar convenis de «formació de policia» en aquesta països. Aquest conveni permetia la presència de policia espanyola en els ports de sortida i en les costes dels països emissors d'immigració. Va existir «formació» però sobretot vigilància i col·laboració amb les policies dels països esmentats. Era i és, perquè el sistema encara funciona, un cas que voreja l'extraterritorialitat. S'havia de vestir jurídicament. I crear les «condicions».

Aquells anys es van disparar els fons destinats a la Cooperació al Desenvolupament, increment que va ser aplaudit per tants sectors socials i organitzacions. Una part molt important d'aquests fons es va destinar als països citats, col·laboradors.

Mai es va preguntar amb un detall extrem el destí final dels fons. Es va crear el «clima de col·laboració». Avello es va fer un fart de viatjar i organitzar el dispositiu. Va agafar la malària en aquells anys. Va organitzar expulsions en calent, a Àfrica i a Àsia.

Aquella política va ser molt eficient però gens «bonista», fins i tot per a algunes ments «poc progressista». El socialisme alemany, per exemple, ho hauria tingut claríssim. Però per aquestes latituds... Eren els anys del malestar, del 15-M i del naixement, fa cinc anys, de Podem en les anteriors eleccions europees.

El final d'ETA, la frenada en sec de la immigració irregular. Dues accions de Rubalcaba que es van fer amb la clàusula de no explicar-les. Avui és un bon dia per fer-ho. Per aixecar el nivell, per desintoxicar-nos de la neurosi que afecta sectors actius, però minoritaris, del periodisme de trinxera i de la política intolerant, amb brots preocupants de populisme.

Rubalcaba va ser actiu en la defensa del que creia. Tant de bo que tots ho fóssim en el mateix grau en els nostres àmbits i ideals.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit