Les eleccions a la Cambra de Comerç de Barcelona d'aquesta setmana són la mostra del canvi que està vivint la societat catalana. Exemplifiquen amb claredat quins són els conflictes actuals i quines solucions s'esperen.
El plet territorial actual em fa revisar el que va passar al segle XV quan Catalunya va patir una sèrie de crisis polítiques i econòmiques que la portarien a la decadència. Pel que fa a la política, s'imposava aleshores el comportament autoritari de la monarquia i el control conservador de les classes dominants que tenien les Corts i la Generalitat. Pel costat econòmic, els privilegis dels senyors feudals, de l'Església i dels senyors urbans s'enfrontaven amb els interessos dels pagesos, dels remences i de les classes mitjanes i menestrals de les ciutats. El xoc va portar a la guerra civil entre 1462 i 1472 de la qual Catalunya en sortiria malferida. La interrupció del comerç i la ruïna de la Taula de Canvi (el primer banc públic del món) va propiciar que molts mercaders i artesans marxessin de Catalunya. A la primera guerra li va seguir una segona al 1484 capitanejada per Pere Joan Sala de Granollers de Rocacorba, a la Vall del Llèmena. Finalment Ferran II el catòlic va imposar als senyors i als pagesos la Sentència Arbitral de Guadalupe el 1486 per la qual la remença i els mal usos quedaven abolits.
El conflicte remença va ser el primer conflicte social de la Catalunya moderna, el primer on els humils s'aixecaven contra els senyors que abusaven d'ells fins al punt de no poder sobreviure: pagesos contra propietaris de finques al camp, i menestrals contra els patricis i rendistes a la ciutat.
El conflicte remença s'ha reencarnat al llarg de la història en el doble conflicte català: enfrontament del camp i de la menestralia (pime) contra l'abús de grans empreses (Ibex 35). És l'estira i arronsa entre les patronals Foment del Treball i Pimec, és la batalla política que algú ha simplificat amb Tabàrnia i la Catalunya rural i ara ha estat l'assalt a la Cambra de Comerç per part de la menestralia. El conflicte és doble perquè també s'estén entre Catalunya i Espanya, pels mateixos arguments d'abús extractiu.
El món contemporani no suporta situacions d'abús. Tant la digitalització de la societat que ha posat en xarxa la informació immediata, com la globalització que obliga a emprar tots els recursos per sobreviure, formen part d'aquest canvi cultural i econòmic. El món d'ara és un món de transparència, de democràcia, de debat i d'economia inclusiva, i evita que certes elits estiguin afavorides vivint de pràctiques monopolístiques. Catalunya exigeix una economia inclusiva, que no només vol dir mercat lliure, vol dir també una economia on sigui fàcil el desenvolupament de la tecnologia i l'educació. L'economia inclusiva ha d'eliminar les institucions que expropien els recursos de la majoria, que aixequen barreres d'entrada i suprimeixen els mercats. Aquí tenim desenes d'exemples d'aquestes pràctiques amb les empreses elèctriques, de gas, de petroli, de telèfons i constructores, empreses que abusen dels seus clients i també dels proveïdors en les subcontractacions. El resultat més punyent de tot això és la misèria on ens ha portat l'especulació immobiliària que impedeix a les famílies tenir prou recursos per viure dignament.
Una situació extractiva com la que pateix Catalunya i Espanya només es combat fent bé l'anàlisi de la situació, intentant conquerir parcel·les de poder ocupades per les elits extractives i creant contrapoders forts. Al poder legislatiu i executiu de la política cal enfrontar-hi el poder judicial i el mediàtic, sense que l'altre poder polític els pugui controlar. A Espanya el que passa és que un cinquè poder, el vertader i extractiu, l'Ibex 35, controla el legislatiu, l'executiu, el mediàtic i el judicial a través dels partits que decideixen la composició dels tribunals a dit. Per tant, la diagnosi correcta és posar el focus a disminuir el poder de l'elit extractiva Ibex 35.
La batalla de la Cambra de Comerç ha estat un episodi més d'aquest control per part de les elits extractives. A Catalunya es comencen a traçar escenaris en els quals aquestes elits no tenen representació política i ara, a més, perden representació en institucions econòmiques com la Fira de Barcelona, l'aeroport, el port o Turisme de Barcelona. La Cambra té 60 membres, dels quals 40 s'han elegit de forma universal. D'aquests 40, 32 han anat a la llista de la ANC, 6 als candidats proposats per les patronals Foment i Pimec i 14 que hi són per haver pagat 75.000 € cada any durant 4 anys: Caixabank, Criteria Caixa, Naturgy, Abertis, Aigües de Barcelona, Banc Sabadell, Banc Mediolanum, Indra, Deloitte, PwC, Hotels Catalònia, Damm, RACC i Magma Disseny. El seu esforç econòmic no es veurà recompensat. A quin cervell medieval se li va ocórrer atorgar llocs a la Cambra a canvi de diners?
El que està passant a Catalunya és una revolució pacífica de qui desitja un canvi radical que permeti fluir la creació d'idees, productes i empreses, que permeti una retroalimentació positiva. En definitiva, una societat on les coses no s'imposen perquè sí, on tot es pot debatre amb transparència i on les solucions s'accepten per majoria sense trepitjar la minoria. No és res més que una democràcia avançada. Faria bé l'elit econòmica catalana d'entendre que, així com els francesos són fruit de la seva revolució, els catalans estem marcats pel pòsit de la guerra remença d'ara fa 533 anys.
