Cartes

ha estat res

Lluís Torner i Callicó Girona

Quan ja teníem un xic assumits els resultats de les eleccions generals del passat 28 d'abril, tot i que encara no tenim clar si hi hauran possibles pactes o coalicions, ara toca preparar-nos per participar a les municipals i les europees, ambdues convocades per al proper dia 28-M.

Pel que fa a les primeres, hi ha tal nombre de partits que s'hi presenten que aquelles i aquells que no tinguin clar quin partit és el que té el programa que més s'adapta a les necessitats de la seva ciutat o poble, ho tindran difícil, necessitaran d'una bona capacitat de reflexió. Només de començar els corresponents mítings, si hem de creure tot allò que es comprometen a fer, és una mica allò de: qui en dona més! Tots canten les excel·lències dels seus respectius programes, i fan ben difícil, com es diu col·loquialment, triar el blat de la palla.

Els gironins, però, tenim pel mig la joiosa setmana de les flors, que ens donarà un xic de respir, ja tindrem temps per a les reflexions.

Més complicades seran les europees. Europa necessita, més que mai, gent vàlida que ajudi a retrobar un rumb, que no s'acaba d'albirar, per arribar a un port, on tots els estats hi tinguem una digna cabuda; per consegüent la decisió caldrà prendre-la amb més intensitat de reflexió.

Desitgem-nos, tots plegats, un bon encert, i alhora sort, en la nostra tria.

Federem-nos per

ser independents

Joan Boronal Lecha Blanes

Sostenir el poder sense necessitat de (gaire) violència s'anomena democràcia. Voleu el poder? Intenteu aconseguir-lo, que quan el tingueu a tocar, provocarem altercats i tindrem l'excusa d'enviar les forces armades per mantenir l'ordre, perdó, mantenir el poder.

Matías Vallès, en una cita de Webber, ens recorda (DdG 5-5-2019): l'Estat és «la comunitat que aconsegueix imposar el monopoli de la violència en un territori».

Sustentar més de 600 polítics a l'administració de l'Estat, entre diputats i senadors (més els de l'invent del «café para todos»), i organitzar eleccions «democràtiques», és cinisme i pur teatre, o tragèdia grega, si tenim en compte el judici als presos polítics catalans. Els que tallen el bacallà són els que ostenten el poder fàctic, mitjançant quatre replegats que fan la feina bruta, digues-li «Tribunal Constitucional», «Junta Electoral Central», «Tribunal Superior», «monarquia» o el que sigui.

Les passades eleccions a Catalunya van votar un 23,21% de federalistes (PSC), un 14,89% de sobiranistes (UP) i, amb l'absència de la CUP, un 40% d'independentistes (ERC, JxCat i FR), que, tot plegat, els tres blocs sumen un col·lectiu del 78%.

Independentistes, sobiranistes i federalistes vertaders (aquells que no es conformen només amb la pallassada de canviar el nom d'Espanya de les autonomies per Espanya federal), ens hauríem de manifestar tots agermanats el pròxim 11 de setembre (diada de reivindicacions, no de celebracions) amb pancartes que diguin: «Recuperem les constitucions catalanes d'abans de 1714».

«Reconeixement de la nació catalana», «administrem l'educació, la hisenda pròpia i les infraestructures». Digues-li federalisme, independència o sobiranisme. Només un 20%, amb mentalitat colonialista, hi està en contra.

La calúmnia

i la difamació

Jesús Domingo Martínez Girona

Quantes vegades ens hauran recordat, persones ben intencionades, que és molt perillós jutjar. Fins i tot haurem sentit més d'una vegada que «només Déu jutja». Ho entenem i ens ho creiem, però a la mínima de canvi estem caient en la difamació. Que fàcil és deixar malament algú, i gairebé sempre és de manera injusta, sense dades suficients.

Si la difamació l'hem patit en les nostres carns, som més conscients de com de sagnant pot arribar a ser un assumpte tan inconsistent, tan superficial. De la maldat que pot haver-hi en una opinió deixada caure com si res: «Doncs he sentit dir...». És d'una vilesa increïble, però hi ha tant costum que la resta dels presents segueixen la gràcia o abunden en la mentida, perquè reforça la sensació de companys.

Que fàcil és calumniar i el dany que es pot fer. Que difícil és revertir la mala fama! No obstant això, moralment, davant el penediment per la calúmnia, hi ha obligació de restituir la fama, i això és molt més difícil que tornar una quantitat de diners, quan un es penedeix d'haver robat. Com s'ha de fer per restituir la fama? L'espavilat sempre dirà que «quan el riu sona, aigua porta», i es queda tan tranquil. A no ser que m'ho facin a mi.