13 de maig de 2019
13.05.2019

L 'ombra

13.05.2019 | 00:14

Fa uns quinze anys va morir un poeta al qual jo havia tractat bastant. En els seus últims anys de vida, aquest poeta es va veure involucrat –sense voler-ho– en una d'aquestes absurdes batalles poètiques que es declaren de cop i volta en el món de la poesia, que és un món tan endogàmic i neuròtic –i egomaníac– com ho són els partits polítics. Per causes que gairebé ningú recordava ja, havia esclatat una guerra sense quarter entre un grup liderat per un editor i un altre grup liderat per un escriptor que abans havia estat molt amic del primer. Un ampli grup d'escriptors que fins aquell moment havien format una espècie de germanor maçònica es van separar en dos bàndols irreconciliables: el dels partidaris de l'editor i el dels partidaris de l'escriptor. La disputa, que en un primer moment havia estat simplement laboral, va passar a convertir-se en un enfrontament ideològic que al final va degenerar en un agre conflicte personal. I la cosa va empitjorar quan l'editor i l'escriptor es van embarcar en un llarg litigi judicial en el qual les dues parts van invertir un munt de diners i les escasses reserves de seny (i d'estalvis) que els quedaven. Al cap d'un any o dos, l'antic grup d'amics (tots poetes i escriptors) s'havia escindit en dues meitats incompatibles: no es parlaven, canviaven de vorera si es trobaven pel carrer i fins havien arribat a repudiar les revistes i les col·leccions poètiques en què havien aparegut junts.
Però les dues meitats van coincidir al cementiri el dia de la mort del poeta. Aquell dia feia una calor infernal. Mentre esperaven que arribés el furgó, els dos bàndols es van col·locar en l'únic espai d'ombra que hi havia a l'esplanada del cementiri. Per descomptat, cada bàndol es va situar en un extrem de l'ombra per no haver de fregar-se. Però aquell dia el furgó de les pompes fúnebres es va retardar, el sol va anar ascendint al cel, l'ombra de la tàpia es va anar fent cada vegada més petita, i els dos grups, capturats per l'ombra minvant, van haver d'anar apropant-se més i més, fins que al final van haver de barrejar-se perquè ja no hi havia forma humana de mantenir-se separats. Així i tot, els dos bàndols van procurar donar-se l'esquena, xiular, mirar a terra o aixecar la vista cap als alts cirrus, fins que per fi va arribar el furgó amb el taüt del poeta i els dos grups van poder dispersar-se i ficar-se al cementiri cadascun pel seu costat.
El que va passar aquell dia al cementiri amb els dos grups de poetes s'assembla bastant al panorama polític que han deixat les eleccions del 28-A. Per molt que els dos bàndols hagin cridat, s'hagin calumniat i s'hagin acusat dels majors abusos i calamitats, ara han de compartir un exigu espai d'ombra que cada vegada s'anirà fent més petita. La situació econòmica no és bona. És molt possible que una altra greu recessió econòmica estigui en camí. Els diners de les pensions ha arribat al límit. I per si fos poc, Espanya ha de negociar el refinançament de 800.000 milions d'euros de deute públic en aquests propers quatre anys. D'aquestes coses no s'ha parlat en la campanya electoral –ja que tothom estava ocupant cridant i acusant al contrari–, però la realitat econòmica és paorosa. En aquests últims deu anys –des que va començar la crisi econòmica–, el nostre deute públic s'ha triplicat i ara arriba a la bonica xifra dels 1,18 bilions d'euros (dit així, no sembla gran cosa, així que el posaré amb totes les seves xifres: 1.180.000 milions d'euros, un darrere l'altre).
Si el nostre país fos una empresa, estaria en fallida, sotmesa a aquest procediment fatídic que es coneix com a concurs de creditors. I justament això és el que significa el refinançament del deute: sotmetre's a un concurs de creditors per veure com podem salvar els mobles i aconseguir un lleu respir que ens permeti arribar vius al proper pagament. És la situació dels eterns morosos que van trampejant com poden esperant un miracle que mai es produeix. El morós de la rue del Percebe de Francisco Ibáñez deia que se n'havia anat a Pernambuco o a Antofagsta per evitar els creditors, però nosaltres no podem fer-ho. És a dir, que l'ombra s'anirà fent cada vegada més i més petita, i els dos grups enemistats que s'havien situat en els extrems –més per antipatia personal que per divergències ideològiques– hauran d'anar compartint un espai cada vegada més minso. Si tinguessin una mica de grandesa humana –i sobretot, si tinguessin un mínim respecte pel benestar dels seus electors–, intentarien arribar a alguna classe d'acords. El més probable, tal com ens ha ensenyat l'experiència, és que facin just el contrari.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook