A les sessions del judici del procés de la setmana passada, els testimonis citats per la defensa eren ciutadans que van votar l'1-O. Tenien la lliçó ben apresa.

Tots sabien que el referèndum estava prohibit. També que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya havia ordenat a les Forces i Cossos de Seguretat impedir la convocatòria electoral. Coneixien de bon matí l'existència d'un cens universal. Malgrat aquests «inconvenients» van votar, atenent la crida del Govern de la Generalitat.

Per això, van acudir als centres de votació entre les cinc i les sis de la matinada i, molts d'ells, s'hi van quedar fins que va finalitzar el recompte de vots.

Però ningú va veure aparèixer urnes, paperetes ni ordinadors. Tampoc van poder identificar els portadors. Tot va succeir de forma màgica.

A l'hora d'escollir presidents, vocals i interventors, entre tots ho van fer tot. No hi va haver responsables visibles. Una ciutadania no identificada, de forma espontània, va organitzar-ho tot amb precisió mil·limètrica.

Tot va anar de primera fins a l'aparició de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional, que volien tancar els centres i emportar-se el material de les votacions. La seva actuació va provocar ferides i contusions als pacífics ciutadans. Per contra, en els llocs on van aparèixer agents dels Mossos d'Esquadra, oli en un llum. Van veure la gentada impedint l'entrada als recintes i se'n tornaren amb la cua entre les cames, excepte casos aïllats en que sí van poder complir el mandat judicial.

Aquest és el «relat» per als qui tenen pa a l'ull. De fet, l'ocupació dels centres de votació pels voluntaris estava coordinada. També l'anomenada «resistència pacífica activa» és una tècnica per obstaculitzar la labor policial, sense descartar enfrontaments.

Tot estava lligat i ben lligat. Per això és insòlit que, en el judici, no s'hagi esmentat el paper jugat pels Comitès de Defensa del Referèndum (CDRs), creats per mantenir oberts els centres i garantir les votacions.

És a dir, escoltades les exposicions dels testimonis de la defensa, no s'ha d'excloure que alguns dels qui van desfilar perta­nyessin a l'entorn dels CDRs.

Així s'entendria l'èmfasi posat en l'autoorganització, un terme evocador de la tesi de Rosa Luxemburg (1871-1919), defensora de l'espontaneïtat i l'organització de les masses com a factors complementaris en processos de lluita.

La relació no és gratuïta. El CDR de Berlín va assistir el 13 de febrer d'enguany a la reunió del centenari de l'assassinat de la líder revolucionària.

Ara, convertits en Comitès de Defensa de la República, proposen per al 26 de maig «un referèndum autoorganitzat sobre el procés constituent de la República Catalana».

Visca la revolució!