L'ESSÈNCIA D'EUROPA ÉS LA CULTURA

Des de finals del segle XIX, amb el triomf parcial de les burgesies capitalistes als EUA, després a França, Anglaterra i Alemanya, Alemanya va lluitar per aconseguir l'hegemonia planetària, en front de les grans potències imperialistes, tant a la Primera com a la Segona Guerra Mundial.

Tots aquests països es constitueixen en estats nació imperialistes que volen dominar, colonitzar i explotar el màxim de països, i vendre'n l'excedent de productes de les indústries. Per això, a part de mercats, el que necessiten és tenir l'accés a les matèries primeres barates dels països del Tercer Món, que varen colonitzar amb l'excusa de portar-los el progrés, la civilització, la cultura. Unes raons que amaguen el veritable motiu: explotar-los els seus recursos naturals, en una lògica capitalista i imperialista característica de les metròpolis occidentals.

Casualment, quan iniciem aquest article, l'Amèrica imperialista de Donald Trump està començant una política de pressions comercials / militars a la Xina, per tal d'intentar frenar el seu expansionisme en el Tercer Món, que també busca tenir accés directe a les matèries primeres i un millor accés als mercats.

Si en el segle XX els rivals imperialistes d'Alemanya, i en general dels països europeus, eren els Estats Units i el Japó, ara hem d'afegir-hi com a antagonistes també Rússia i sobretot la Xina, ja que no hem d'oblidar que també tenen un gran potencial militar i tecnològic.

Aquesta llarga reflexió crítica sobre els perills d'una tercera guerra mundial assumeix que comportaria la destrucció del planeta, atesa la gran capacitat de tots els exèrcits. És per això que hem llegit un petit assaig de Rob Riemen, titulat Per combatre aquesta època, que ha estat publicat recentment en català.

El filòsof holandès fa dues consideracions urgents per a combatre el feixisme des de Plexus, un think tank que promou la reflexió independent sobre una Europa més democràtica i liberal. És curiós que un vell marxista heterodox, deixeble dels pensadors de l'escola de Frankfurt com jo, des de fa uns mesos estigui llegint i escrivint sobre els temorencs pensadors humanisters, liberals i seguidors dels grans mestres liberals com ara Ortega y Gasset, Thomas Mann, Albert Camus, etc.

Rob Riemen i el seu grup Plexus, com els intel·lectuals dels anys 30, conviden a denunciar l'avenç dels demagogs i del feixisme causat per la ignorància de les masses futboleres, televisives, carnada del nou consumisme que és carcassa dels nous populismes de dretes, que venen acompanyats de ressentiments nacionalistes que es consideren els millors, els més grans com ara ha passat a Itàlia, amb Forza Italia, quan han portat a les masses alienades a fer que guanyessin a les urnes personatges com ara Berlusconi, Trump, Erdogan o Vladimir Putin...

A dreta i esquerra, els nous pensadors coincideixen a dir que vivim en una època sense criteri, sense cap rumb definit, on tot es mou per por i anhels irracionals. Això passa perquè la veritat científica, que ho domina tot, ha fet perdre la veritat metafísica. Aquests pensadors liberals neoconservadors tornen a idees que ja havia formulat Nietzche quan deia allò que «sense una veritat total i absoluta, sense Déu, logos o la raó objectiva que domini els valors espirituals, es destruiran els fonaments de la nostra civilització». El resultat serà el nihilisme, el lliurament als excessos. Ja no existeix la idea d'elevar-nos a la part més noble, cultural, enfront la nostra part més egoista, animal, sinó el desig d'embriaguesa permanent fomentat pels propagandistes de la societat del capitalisme global.

Això és el que els contestem els pensadors neonietzcheans a les elits i als enemics de les explotades classes populars alimentades per l'Estat i les corporacions del capital.

Els vells marxistes-humanistes, que volíem fer la revolució socialista planetària, ens comença a emprenyar l'eterna xerrameca idealista, retòrica i platònica, de la decadent Europa, dominada pel capital i els grans lobbies industrials bancaris i comercials que són els que han creat els homes-màquina. Els neoconservadors ens tornen a parlar del coneixement, de l'ordre moral que alguna vegada es va trobar en l'existència de Déu, més tard en la natura, després en la raó. I ara, amb els anys, després de perdre la fe en Déu, hem començat a creure en el progrés, i a pensar que el futur resoldria tots els nostres problemes.

Avui, en el nou capvespre del segle XXI, els pensadors, tant de dretes com d'esquerres, viuen la nova crisi de les idees, del pensament il·lustrat, diguem de la il·lustració burgesa que ha creat la societat postcapitalista global d'avui. El resultat és que el somni de la raó emancipatòria i universal s'ha esvaït per culpa d'unes elits econòmico depredadores, explotadores dels homes i de la natura que critiquen a les ciències empíriques pels excessos de les noves societats tècniques i industrials, massificades per culpa de la lògica capitalista, liberal occidental, o de la burocràcia estatalista de Rússia o Xina. Per Herbert Marcuse, són societats d'homes eminentment antihumanes, repressives, injustes i alienades.

I com va dir Jan Patocka, un intel·lectual txec especialista en Kafka, «als poders només els interessa el poder i la propietat i no els preocupa gens ni mica la justícia, la llibertat, ni l'ànima d'Europa, ni la ­democràcia ni, per suposat, el socialisme». I mentre això sigui així, la història d'aquest continent no deixarà de repetir-se, ­incloent un etern retorn a les matances...

I acabem de nou amb Jan Patocka quan diu: «L'essència d'Europa, per tant, no és mai ni la política, ni l'economia o la ­tecnologia, no, és la cultura». Avui, el que coneix com la Unió Europea no és més que una unió econòmica, en comptes de cultural. Així veiem el renaixement dels nacionalismes, la banalització de la ­tecnologia i la vulgaritat del mercat, això sense oblidar la refinada estupidesa dels mitjans de comunicació i de les universitats.