15 de maig de 2019
15.05.2019

Antídots

15.05.2019 | 00:50

Totes i tots tenim els nostres antídots per a aquelles coses que ens enterboleixen els dies. Poden ser més o menys greus, poden ser més o menys persistents, però la quotidianitat està plena de mals moments que ens torpedinen l'estat d'ànim o que ens empenyen cap a aquell estadi en què no encertem a ressituar-nos del tot. Per això acabem refugiant-nos en bàlsams que apel·len als nostres racons més íntims, perquè d'alguna manera ens recorden qui som (o qui volem ser) quan percebem que les peces no encaixen. El mal humor, la frustració, la irritació o la tristesa, això que insistim a amagar però acaba essent el millor vehicle d'autoconeixement mai inventat, acaben trobant la seva kryptonita en aspectes que convertim en baluards de la nostra capacitat de resistència. Hi ha qui ho aconsegueix respirant fons i comptant fins a deu, hi ha qui necessita una copa (o dos) de vi, hi ha qui ho refia tot als trencaments bruscos de guió, i hi ha qui aposta totes les cartes a l'optimisme incondicional. Alguns confiem en el poder de guariment de la ficció. Per això acabem descobrint que hi ha persones allà fora que comparteixen els nostres antídots, i és a través d'aquests que les acabes coneixent millor o acabes empatitzant molt més amb les seves personalitats. El més curiós és que els antídots poques vegades deixen de ser-ho, és a dir, que la seva funcionalitat no caduca i s'acaben erigint en indestriables de la teva rutina. Com a molt n'hi sumes de nous, però mai prescindeixes dels històrics. Per exemple, a casa per arreglar un dia fa anys que sona Waitin' on a sunny day de Bruce Springsteen, es mira la pel·lícula Alta fidelidad de Stephen Frears o se subministra un capítol de Friends. Et coneixes cada nota, cada pla, cada paraula, però t'és igual: t'hi endinses i de cop i volta et sembla que les coses tenen un altre aire i que els grisos recuperen els seus matisos. N'hi ha molts altres ( Roy Orbison, les entrevistes de Graham Norton, la cançó I'm still standing d' Elton John, la sèrie Frasier, les pel·lícules Shaun of the dead, Notting Hill o Código Fuente, o qualsevol cosa que compti amb Adam Sandler) i sempre, sempre assoleixen el seu objectiu com si fossin extensions d'un mateix o tinguessin un poder que va més enllà del seu propòsit original. Per descomptat que podríem anar directes al llit i pensar allò tan recurrent que demà serà un altre dia, però al capdavall és un remei poc efectiu: projectar-nos cap als ressons dels nostres imaginaris sempre és millor que arremolinar-nos amb el llençol de les nostres misèries.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit