Cada cop queden menys establiments dels anomenats popularment botigues d'abans, una noció aplicable a les fondes, bars, cinemes, comerços de diferents gèneres de tota la vida, que han anat desapareixent en la mesura que ens hem fet grans. Els establiments antics de barri o als afores de la població han abaixat la persiana per manca de relleu generacional, per avorriment, perquè pagaven un lloguer massa car o perquè els parroquians i clients ocasionals han mort i els fills es proveeixen en els supermercats i no els agrada comprar diàriament a la botiga com feien llurs pares. Hi ha una generació de persones que no han entrat mai a la tenda o als mercats on compraven els avis i els pares i ja de jovenets s'acostumaren a anar a les grans superfícies comercials.

(IKEA, el gran magatzem de mobles, està obrint botigues especialitzades en les ciutats, relacionades amb la il·luminació de la llar, estris de cuina, perquè ha observat que hi ha una hostilitat als espais enormes curulls de productes. Es revitalitzaria de nou el comerç petit, però dedicat a un únic gènere, vins, embotits, roba interior, etc.).

Han tancat les botigues populars i les enyorem. En queden poques a Girona ciutat com en altres poblacions de les comarques. Quan en mor una, mor una peça fonamental de la memòria col·lectiva i sovint en les converses les evoquem tot recordant l'amabilitat i professionalitat dels amos o de les mestresses, com dels productes que oferien als clients. Quan mor el paisatge urbà estimat de la nostra infantesa, moren flors de la nostra memòria.

Alguna cansaladeria del meu poble tenia una barra de bar de marbre i de bon matí els homes que feinejaven als camps o al bosc, com els obrers de les fàbriques, es prenien la barreja, una mescla d'anís amb conyac i se la bevien d'un trago. Ja no en queda cap d'oberta.

Els pares manaven un comerç de roba, el pare, sastre, la mare, modista; venien de tot allò relacionat amb el vestir i amb la roba necessària en totes les llars: llençols, mantes, matalassos, tovalloles, estovalles, draps de cuina, però també amb la higiene personal: sabó, xampú, fulles d'afaitar, colònies, cremes, perfums barats, paraigües i gavardines. Crec que els pares tocaven tot allò que servís per presumir, abrigar i mantenir la casa neta i ben guarnida amb tota classe de robes i draps. Una de les frases més repetides a casa referint-se a les vendes era que el mercat és capriciós de mena.

Tenien bon gust i sentit comercial a l'hora de comprar gènere, tanmateix sempre es cometia alguna pífia que incomprensiblement no es venia, en canvi productes adquirits sense entusiasme tenien bona sortida. «Això no s'entén», exclamava la meva germana si observava que li prenien de les mans jerseis i toreres que mai no es posaria.

Algunes botigues de verals pagesos només venien llaunes, espelmes, sabó, espardenyes, aspirines, Aigua del Carme, trementina, sidrals, essències de fruites, també menjar com bacallà salat, arengs, farina, galetes, beure, funcionaven els diumenges a la tarda com petites tavernes on es reunien els homes a jugar cartes o fer-la petar, amb el pas dels anys s'han transformat en restaurants rústecs que serveixen bona teca.

Els establiments de veïnats pagesos van ser l'embrió dels grans magatzems atès que s'hi trobava poca cosa però variada, el que es necessitava per a la casa. Les mestresses solien ser amables i comprensives, per contrast els homes, rudes, ferrenys i de poques paraules. Les freqüentaven la gent dels encontorns i algun foraster extraviat.

Els homes exercien altres oficis, a més de cuidar l'hort i el bestiar, es llogaven per fer reparacions, s'encarregaven del bon estat d'alguna ermita, podien fer de carboners i estar-se fora una setmana dormint amb la colla dins d'una barraca, mentre vigilaven la correcta combustió dels troncs d'alzina que es torraven lentament. Els conills de la casa pagesa pertanyien a la dona i el que guanyava venent-los s'ho quedava i emprava els diners per comprar-se roba, colònia, llaminadures per a la mainada i galindaines. Tots els altres ingressos servien per mantenir la casa i la família.

M'agradava molt quan la mare em feia anar a tallar els cabells en una botiga ensems restaurant de les afores del poble, molt concorreguda pels pagesos, i que en aquests últims anys s'ha convertit en la universitat d'estiu a la fresca, puix que a la terrassa s'hi reuneixen savis i mestres molt discutidors. La mestressa, la Munda, era una dona meravellosa i quan hi anava ja em tenia preparat un quilo de bacallà salat per a la mare. El seu home, en Manel, de mena malcarat, aspre i saturn, geniüt i un xic tarumba, atenia malament els clients, que no li feien mai cas perquè el tenien per un bon home, molt ajudador, malgrat que no parava mai de botzinar. En Manel em tallava els cabells i em parlava de cine, i reia (oh quin miracle!) comentant que l' Ava Gardner en la pel·lícula Mogambo despentinà el ben clenxinat Clark Gable. M'esquilava a l'era, rodejat de gallines i pollastres, i la Munda em portava un vas de cafè amb llet amb galetes; em recordava que el seu home era un malagradós guillat, una tara de naixement i que no s'hi podia fer res.

La bona dona figurava ser una bruixa a qui li consultaven mals físics, com dolors de l'ànima; els del cos els curava, els del cor depenia de les circumstàncies, especialment, si el noi volia picar massa alt.

D'aquell món no en resta res, sols records.