La solitud volguda, necessària, té elements positius. Es relaciona amb la capacitat de pensar, de crear. Està vinculada a les religions i la llum. Què és, doncs, un ermità, sinó una persona solitària, que vol arribar a un estadi mental superior? Però hi ha una solitud imprevista, imposada, que fa mal i és negativa.

De vegades apareix en els informatius i els titulars de diari, que troben una persona gran, a casa seva, morta per diferents motius. I que ningú no ha trobat a faltar. Afortunadament, aquesta mena de situacions es dona menys a casa nostra, on els pobles i ciutats són d'una mida més reduïda, que no pas a les grans ciutats, on les històries de la gent venen i van amb la velocitat amb què les onades trenquen contra l'escullera d'un port. Cada cas és especial, i no convé generalitzar. Però diuen els entesos que ens dirigim a una societat on les persones soles, o solitàries, viuran més anys, i passaran potser els darrers anys, allunyats o mancats de família, convivint amb ells mateixos, o les seves mascotes.

La solitud no volguda fa mal al cor; i a l'ànima. Hi havia un polític important espanyol del segle XIX que havia sigut ministre, i era una personalitat rellevant d'aquella monarquia de fa 150 anys. Un dia, en el Congrés, un altre diputat li va preguntar com es trobava. Ja era molt gran. Ell va dir que estava avorrit de viure. Aquest sentiment potser és el primer pas de la derrota, perquè la vida no passa per tu, sinó que t'hi cau al damunt. Quan no saps trobar l'engranatge per sentir-te bé amb tu mateix, i amb allò que fas.

A una determinada edat, potser els teus contemporanis o les teves persones estimades ja no hi són. I has d'aprendre a continuar. Segurament en això jugaran un paper important els centres de dia, els vincles que es poden crear. Seria estrany que persones grans, com ja s'assaja en alguna gran ciutat, compartissin pis, per estalviar calés, i també per tornar a relacionar-se amb el altres? O compartissin espai amb estudiants? Seria, al contrari, ben positiu.

La imatge que una persona gran ha de ser tancada al canvi, o a les relacions, és una estupidesa i un prejudici que hem d'eliminar. Precisament, la jubilació implica gaudir de més temps lliure, menys problemes familiars... Si sabem trobar els aspectes positius de les coses, serem un xic més feliços.