Aquest articulista va néixer al carrer de la Creu, antic número 37, baixos, de Sant Feliu de Guíxols. El més fotut dels homes i de les dones és no poder triar dia, mes, any i lloc per néixer. Ens ve negat per la mateixa naturalesa o el ser superior que la va crear, en cas de creure en Déu. Passa el mateix quan es tracta de morir, sobretot en aquests temps d'incertesa aguda. Som algú sense ser ningú. Perplexitat. En els meus primers anys, així com els del meu germà petit, Robert, i alguns, pocs, de la meva germana, Isabel, ambdós morts abans d'hora, segons el meu parer, vaig conviure amb cent-cinc canaris que el nostre pare tenia repartits en nombroses gàbies penjades de la paret del pati de casa, la qual donava al jardí dels veïns que de Barcelona eren.

Vaig (i vàrem) créixer i jugar, doncs, ben acompanyat pel refilet d'aquestes aus domesticades, l'origen de les quals es remunta al segle XVII, quan foren portades d'Amèrica. De tota manera, anys després, el pare els va vendre perquè no tenia el temps necessari per atendre-les.

En el meu retorn a l'Empordà, des d'on escric aquestes ratlles, vaig recuperar la meravella que és despertar-se i escoltar els cants dels ocells, no pas l'himne del mestre Pau Casals, sinó els de les moltes aus que s'hi donen. Essent així, un regal dels déus d'Empúries, els grecs i els romans, i ves a saber si també de les bruixes de Llers, que d'haver-hi, n'hi ha, i no pas totes dolentes, no entenc que a Cadaqués es multi amb 150 euros un veí que té tres canaris que canten.

Aquesta població és la perla de la regió del Cap de Creus, la llegendària península que en Genís Pinart volia convertir en una «república», naturalment independent de Barcelona i rodalies, quan era alcalde de Port de la Selva, i així ho va dir per TV3, fart de les ingerències dels xaves en la política municipal.

L'amic Genís, retirat fa anys de la política activa, persisteix en la independència de Catalunya respecte d'Espanya, segons el que recentment em va dir, potser pensant que d'obtenir-se, el seu poble i tota la península de Cap de Creus podria arribar a promoure un estatus especial que els assimilés a Andorra, posem per cas, donada la seva proximitat amb França. En Pinart sempre ha mirat més enllà de l'horitzó.

Amb tot, el municipi que tradicionalment més fuig de la invasió dels forasters és Cadaqués. Potser Pilar Rahola -la vaig conèixer quan a Madrid l'anomenaven Pilar de España- hi té molt a dir, perquè amb una Rahola en tenen prou, atès el soroll que fa i la quantitat de taps de protecció de l'oïda que s'arriben a vendre per allí on passa.

És possible, per tant, que la multa imposada al senyor Àngel Custodio, ho sigui en origen perquè la meva estimada Pilar els ha malmès el timpà i no poden gaudir dels beatífics cants dels tres canaris, una misèria comparat amb els més de cent que arribà tenir el meu pare, i que es varen convertir en l'alegria del veïnat.

Però Cadaqués no és Sant Feliu de Guíxols, òbviament, i allí multen al propietari dels tres canaris per «produir soroll causat pels animals entre les 22.00 h i les 08.00, deixats en patis, terrasses o espais oberts».

La diferència entre la Policia Local d'una i altra localitat de la Costa Brava estriba en què, gràcies al meu pare, segurament, els policies locals de Sant Feliu de Guíxols saben de sobres dues coses: la primera, que el cant dels canaris, ni que siguin tres, mai no passen el topall màxim de decibels que la llei permet i, la segona, que els canaris mai canten de nit.

El sentit comú havia de portar l'alcalde de Cadaqués a aturar la sanció i obligar els policies a un reciclatge en matèria musical. Si a més, el multat es diu Àngel Custodio, segur que és una molt bona persona, o és que potser, donada l'adscripció política de l'alcalde Josep Lloret, les pobres aus són unionistes? Ves a saber.