Ha arribat al Suprem, s'ha assegut a la cadira i ha explicat com la Policia Nacional la va estavellar contra el terra i li va trencar la pelvis. Ha explicat que era a dins de l'escola Estel, el col·legi electoral on havia de votar l'1-O, i que es va voler fumar una cigarreta -perquè és fumadora. Que va sortir a fora just quan arribava aquella tromba uniformada de l' aporellos amb les ganes que tenien d'atonyinar la gent. De les ganes que tenien d'apallissar-nos n'ha deixat testimoni molta més gent, tots els votants que van tenir la desgràcia de rebre visita de la tropa.

La María Luisa Carrillo té 69 anys -ha dit. El jutge li ha demanat que es calmés, que estava molt nerviosa, i ella li ha contestat que de nerviosa res, que estava indignada. I ha anat responent amb l'expertesa de l'edat, amb l'aplom de qui ja en porta moltes a l'esquena i no es deixa acollonir per molta toga que porti el jutge, ni per tots els jutges que té al davant.

«Soc una ciutadana lliure -ha afirmat-. I la meva opinió ha de ser respectada». I quan ho ha dit m'ha revingut tota l'energia i la meravella dels dies que vam viure, la llibertat -com aquell aire fi de la Rodoreda que impregnava els carrers sense rei ni dictador-, l'aventura ingràvida i transparent, la força en una afirmació rotunda, clara i treballada: Soc una ciutadana lliure.

Tot el que no vol entendre un jutge que diu a un testimoni en la mateixa sessió de judici: « Usted va a contestar en castellano. Si no quiere contestar en castellano, se levanta, asume las consecuencias legales de su negativa a contestar y hemos terminado». Sí, home. De veritat es pensa que ell tot sol es pot carregar els drets de la gent? Tenim la força de ser ciutadans lliures, no ho oblidéssim mai. I no, no estem nerviosos, estem indignats, un sentiment molt més profund i persistent.