Pedro Sánchez no ha guanyat les eleccions generals, només encapçala la llista més votada enmig d'un panorama desolador. En aquest triomf relatiu va ser decisiu el seu assalt, aquest sí triomfal, a La Moncloa. La condició presidencial que pavimenta la continuïtat del PSOE al Govern es va aconseguir gràcies al vot explícit, afirmatiu i sense contrapartides d'Esquerra Republicana de Catalunya. Davant els desvaris socialistes d'aquests dies, amb la noble excepció de Miquel Iceta, convé reiterar que sense ERC no hi ha Pedro Sánchez, amb la qual cosa el paràgraf acaba en el personatge que el va obrir.

En aclamar Sánchez, Esquerra també votava Iceta. Només cal repassar els resultats del PSC a les autonòmiques catalanes amb article 155 de 2017 i en les generals del mes passat. En aquesta anàlisi de la generosa contribució dels independentistes al renaixement socialista, manca una dada digna de menció. El president, líder absolut i candidat únic d'ERC és a la presó, sense cap sentència en contra i per fets lligats íntimament a la seva gestió política. Ha estat a la presó durant l'any que els socialistes han gaudit al poder, romania privat preventivament de llibertat en la nit dels balcons de la gresca electoral. Es necessita una interpretació molt relaxada dels compromisos ideològics per concloure que està obligat a donar suport a la si més no anòmala proclamació com a president del Senat d'un senyor que no és senador. El mateix dia en què la Fiscalia General de l'Estat, sotmesa en les últimes dècades als capritxosos designis successius de PP i PSOE, sustenta una querella per «organització criminal» contra una altra trentena d'alts càrrecs catalans. A falta de jutjar directament els espectadors de TV3, líder d'audiència en el seu àmbit.

Si fins aquí s'aborden les presumpcions socialistes, cal aturar-se ara en la postura ubuesca de la dreta madrilenya. En sobrepujar el paper d'ERC, els conservadors estan reconeixent que l'independentisme marca la política espanyola molt per sobre dels seus resultats a Catalunya. La cortesia parlamentària no obliga a votar per a senador a qui ordeni la superioritat que desitja ficar en senderi els díscols, però sí aconsella no castigar en excés polítics agònics com Pablo Casado. No obstant això, no pot defensar-se que la promoció d'Iceta és un regal als independentistes, el mateix dia en què els independentistes rebutgen Iceta. És clar que, ben pensat, aquest raciocini dissociatiu ha portat el PP al seu naufragi actual.