No és la política, sinó el matrimoni, el que fa estranys companys de llit. Conscient, potser, d'aquest principi marxista enunciat en el seu dia per Groucho Marx, el líder de Podem tira floretes una i altra vegada al socialdemòcrata Pedro Sánchez perquè li permeti casar-se amb ell a l'altar del Govern. El ben plantat nuvi insisteix, però, a mantenir la solteria: i tot suggereix que incorrerà en aquest vici solitari quan arribi l'hora del nomenament de ministres.

A Sánchez el va inspirar ja, anys enrere, quan no disposava de tantes cartes amb les quals jugar al Congrés, el model del nostre veí Portugal. Allà governa, com és sabut, el Partit Socialista d' Antonio Costa en solitari, si bé no en soledat. Li donen suport des de l'Assemblea el Partit Comunista -que és de la branca dura dins el gremi- i el Bloco d'Esquerda, que ve a ser una versió lusitana i per tant menys cridanera del que aquí representa el partit de Pablo Iglesias (el jove).

La fórmula li ha funcionat de meravella, a Costa, que satisfà amb una mà els poders de fet i amb l'altra els treballadors, en un admirable exercici d'equilibrisme. Lluny de sumir el seu país en el caos i la « gerigonça» -com temien els conservadors-, el Govern socialdemòcrata pactat amb els comunistes va reduir l'atur a Portugal, va millorar les prestacions socials i va baixar a un 0,6 el dèficit.

Per si això fos poc, encara li va quedar marge de maniobra per abaixar alguns impostos i, encara que sembli mentida, el preu de la llum. Una política prou ortodoxa des del punt de vista econòmic com per merèixer-li a aquest estrany front popular les felicitacions de la Comissió Europea, del Fons Monetari Internacional i fins de les primmirades agències de qualificació creditícia com Fitch o Standard and Poors.

No estranyarà que tal assoliment hagi estat qualificat de miracle al país de la mateixa Mare de Déu de Fàtima, que acabava de sortir -el país, no la Mare de Déu- d'una tremenda intervenció a càrrec dels homes de negre de la troica.

A favor de Sánchez convé recordar que va ser el primer a fixar-se en el model portuguès, fins al punt de viatjar-hi fa un parell d'anys per inspirar-se, se suposa, en les tècniques de pacte del seu col·lega Costa. Tot el contrari que Iglesias, que apostava més aviat per l'exemple de Grècia, on l'esquerrà Tsipras va acceptar compartir govern amb un pintoresc partit ultranacionalista del qual s'acaba de divorciar a principis d'aquest any.

L'èxit lusità i el molt millorable acompliment de l'esquerra grega conviden a pensar que Sánchez havia escollit més adequada parella -o sistema- de ball. La seva elecció de model no deixa de tenir mèrit si es té en compte que Portugal, tan a prop i tan lluny, és un país que pràcticament es desconeix a Espanya, per raons difícils d'explicar.

Animat, potser, pels bons resultats de l'experiència de Lisboa, no és improbable que Sánchez acabi formant també aquí un govern monocolor basat en els pactes a la portuguesa. Per molt que Iglesias s'entesti a reclamar la seva quota de ministres, sembla lògic que el líder socialdemòcrata espanyol -tan lusità en aquestes qüestions- prefereixi la fórmula del comandament en solitari, sota el principi d'estar junts, però no barrejats. No només anirem a Portugal per tovalloles, home.