Per a una persona com jo, desitjosa de veure algun dia l'adaptació televisiva de The Running Man, aquell programa-concurs del film homònim protagonitzat per l' Arnold Schwarzenegger en què una mena de gladiadors en pijama lluitaven per la seva vida, la notícia d'aquesta setmana sobre la mort d'un concursant al reality de la televisió anglesa Jeremy Real Show, m'ha fet adonar que potser ja no em queda tant per abraçar aquest vell i humit somni d'adolescència. Segons sembla, el concursant en qüestió no va superar un d'aquells tests de fidelitat que tant de morbo generen entre l'audiència, un fet que, previ escarni públic, el va empènyer a una ruptura traumàtica amb la seva parella, a una depressió i finalment al suïcidi. Tampoc és que aquest decés sigui una cosa inèdita en els realities, n'hi ha prou amb buscar per internet; sense anar més lluny, l'any 2013, el concursant de la versió francesa de Supervivientes va morir d'un atac de cor derivat de la dificultat d'una de les proves. Dies més tard, el metge del programa es llevava la vida víctima dels càrrecs de consciència pel fet que la productora -suposadament- no li hagués permès atendre'l de seguida. El xou es va suspendre, clar, però ningú va voler assumir la responsabilitat ètica i moral de tot l'esperpent.

Aquesta nova defunció engreixa la llegenda negra que aquest format televisiu ha anat arreplegant des de la seva irrupció a les graelles televisives d'arreu. Recordo que quan Tele 5 va estrenar el primer Gran Hermano a principis de segle, els seus ideòlegs defensors s'omplien la boca amb la novel·la de ciència-ficció 1984 o amb l'expressió «experiment sociològic» per justificar-lo. A mi, que durant aquells anys era un estudiós de la vida i obra de Traci Lords, l'escriptor britànic autor del relat original, George Orwell, em quedava massa lluny. I els experiments més, que un sempre ha estat de lletres. Un cop atrapat pel relat original, però, em va cridar l'atenció que la furibunda crítica a la societat manipulada, controlada i reprimida que suggeria la seva lectura es fes servir per apuntalar un tipus de xou on s'exaltaven, precisament, totes aquestes tares sistèmiques. El cinisme al servei del show business. I quasi vint anys després, davant d'aquesta irrefrenable espiral de despropòsits televisius, començo a estar convençut que Orwell va ser una mera casualitat contextual, una cortina de fum, i que el teòric realment encobert d'aquest tipus de programes fou el naturalista Charles Darwin. Perquè, no són, els realities, un fidel reflex de la degeneració evolutiva del darwinisme social i la supervivència del més apte? Del fet de desitjar l'èxit o el fracàs del concursant de torn de Masterchef, Supervivientes o Operación Triunfo, per posar alguns exemples, a establir i encoratjar una competició a vida o mort entre ells hi ha cada vegada menys distància de la que creiem. Doncs això, The Running Man, més a prop.