El meu amic Antoni Martí Monterde és un escriptor valencià que viu a Girona. També és professor universitari. I acaba de publicar dos llibres. L'un es diu Joan Fuster: la paraula assaig (Editorial Afers) i l'altre es diu París, Madrid, Nova York: les ciutats de lluny de Josep Pla (Editorial 3i4 i Premi Octubre Joan Fuster d'Assaig 2018). Dos llibres que es poden llegir, perquè són esplèndids.
Vaig tenir la sort de poder presentar-los, al costat de l'autor i amb el filòsof Xavier Antich, a Barcelona. I és d'aquella presentació que ara neix aquest article. Vam parlar de Fuster i de Pla, de com s'ho van fer per surar a les aigües negres del franquisme cultural -i polític, econòmic, social. Mentre Fuster es girava endins i es fabricava un clos de paraules i d'intel·ligència, Pla es girava enrere, també reclòs, però en aquest cas rememorava els anys que viatjava per viatjar, per curar-se de la malaltia de la proximitat. Tant l'un com l'altre van estipular una resistència a l'acomodació, a l'acceptació del destí funest que va caure damunt dels Països Catalans, després de la guerra. Antípodes ideològics, s'admiraven i s'ajudaven.
El meu amic ha estat hàbil. Per comptes i prou, de recuperar el Fuster entre assagista i columnista, i el Pla pintoresquista, per comptes de dir-ne el que ja ha estat dit, Martí Monterde els espigola de bell nou i en treu una poètica per a cadascun. És així com els papers de tots dos escriptors agafen una llum nova. A Fuster el trobem connectat amb el pensament europeu, fins i tot a l'avantguarda, però ja se sap què passa quan tries el català per escriure: et llegeixen quatre i el cabo. I, pel que toca a Pla, llegit des del prisma del viatge, i des de la poètica urbana, llegit el Pla indomesticat però sanguini d'abans de la guerra, i comparant-lo amb el Pla colltort que reescriu durant la postguerra, en surt un autor que no és nou -però que fa una cara diferent.
A la presentació vam recordar que un altre amic, Josep Sala i Cullell, fa temps que demana una revisitació de Pla, lluny l'Obra Completa. Sala Cullell, que és mestre a Noruega i per tant no està enverinat en cap capelleta, no depèn de padrins universitaris ni necessita un lloc de feina, té raó quan diu que Pla es podria parcel·lar de nou, a partir de temes com l'esport, la música, etcètera. En sortirien uns llibrets fabulosos. I de passada trauríem la pols a un autor que encara ens ha de proporcionar moltes alegries.
Martí Monterde ha fet una molt bona feina. Una feina que farà sentit si llegim els llibres. Ja no parlo de comprar-los, que tanmateix seria la cosa normal. Parlo d'encarregar-los a les biblioteques i de llegir-los. Per fer pòsit. Perquè no ens torni a passar, com tan sovint ens passa, que en aquest país la feina la facin quatre i cada generació oblidi la feina dels quatre anteriors.
