Ha estat una «persona» d'estat. Algú que s'ha mogut a l'hora que un rei caduc i rebotit pels elefants morts i penosament lasciu passés el poder al seu fill. El bo. Defensar la monarquia implica anar en contra dels catalans desviats. Els bascos són quàntics. Quan la gent d'esquerra, com Rubalcaba, remena els enfonys de l'Estat per mantenir la monarquia viva situen Espanya en un dèficit. Quan els antics republicans socialistes abominen de la república i estan contents amb guanyar parcel·les a la dreta -esdevenint del centre- i, sota el paraigües monàrquic, tot és un «fake». Mentida acceptada. Encara hi ha algú, en un barri cèntric de Girona, que no entén com es pot ser republicà i alhora borbònic. La finalitat és una: si és manté la monarquia viva i saludable, el PSOE viu, els catalans embogits i díscols s'agenollaran. Pel que fa als republicans espanyols, només els queda el pragmatisme de Rubalcaba. L'oblit. Un home que, com Miquel Iceta, i amb més poder, va definir l'essència del PSOE modern. Rubalcaba ha tingut una presència important en l'esdevenidor de l'oblidada esquerra socialista -el seu declivi. Ara guanyen vots instal·lats al centre. Rubalcaba era un home d'estat, de l'estat que encara i des de l'antiga esquerra no volia sentir ni a parlar de cap república. Allò que va aprendre el socialisme espanyol i, també, el català: nedar i guardar la roba. La realitat, però, és feixuga. Els socialistes d'ara somiquen i imploren perquè ERC els faci cas -sinó els farà cas la dreta. Tot passa en una «collonada» ambiental. Segurament es pot parlar de Rubalcaba com d'algú que, en moments difícils, va salvar Espa­nya. Tots els morts mereixen res­pecte? Segur, i demà serà un altre dia.