El dimarts vinent quan es constitueixin les noves Corts Generals posaré punt final a una llarga etapa parlamentària. L'any 2004, quan vaig ser elegit diputat per Girona al Congrés dels Diputats, vaig començar aquest espai de crònica parlamentària i política del quefer quotidià. Escrit a raig, amb la intensitat de cada moment, aquí s'hi ha explicat moltes girades de la vida política, però no pas totes.
No hauria estat possible sense l'amable invitació i la confiança sostinguda del director d'aquest diari, Jordi Xargayó, durant tots aquests anys. També és el moment d'expressar un profund agraïment a tots els ciutadans i ciutadanes de les comarques gironines que reitradament m'han donat els vots i per tant la confiança per representar-los. En un sistema electoral que no em plau prou, de llistes tancades, això no hauria estat possible sense la confiança dels molts militants entregats i anònims del partit amb el qual m'he presentat a cada elecció, també a la de 2016: Convergència Democràtica de Catalunya.
Aquestes últimes setmanes he anat a veure les persones que van ser claus en els meus inicis en la política parlamentària i també en el meu treball durant anys. A tots els hi he anat a dir simplement gràcies i en la majoria de casos s'ha encetat una animada conversa sobre el present i el futur en termes polítics i socials.
A partir de dimecres tornaré a desenvolupar algunes feines que havia fet en els anys anteriors a la política -en el camp del dret i de la Universitat- i posaré fil a l'agulla a nous projectes que tinc embastats. És bo intentar fer aquest trànsit amb la màxima normalitat i demostrant que la política no és un ofici però que s'ha de servir amb professionalitat. De totes les responsabilitats que es poden tenir en el camp de la política, ser electe, ser diputat, és sens dubte la més gratificant. Aquests anys m'han marcat en bé i només puc estar que agraït. Certament també he pagat el preu del desgast que té l'exposició al focus públic, desgast que ha afectat molts camps, també el familiar. Sumat i restat, però, ha valgut la pena.
I ara què? Sobretot un temps on hom ha de saber administrar els silencis i acumular forces per pensar en termes estratègics i no pas tàctics. Agraeixo als meus predecessors que em van posar fàcil i em van acompanyar quan vaig agafar el relleu.
Ara, per ser sincers, no ha estat un canvi de guàrdia ordinari. La tradició política de la qual soc deutor, amb més de quaranta-cinc anys de vida, no es reconeix en l'oferta política actual. En part perquè el panorama ha canviat, ben cert, i en part per un procés únic, increïble, d'autoimmolació en nom d'una unitat que no ha arribat i que ha permès que els altres amb la seva identitat política les coses els hagin anat molt bé en termes electorals mentre l'espai del nacionalisme català de centre integrador i d'àmplia base ha quedat desdibuixat en projectes personalistes.
Ara, per part meva, toca fer silenci però estic convençut que en les properes cites electorals trobarem la papereta d'una oferta electoral que ens faci retrobar un espai de confluència entre sobiranistes i catalanistes centrats en el bon govern, la defensa dels drets civils i l'ambició de fer una política a l'altura d'una societat que en el camp de l'economia, la iniciativa social i la creativitat excel·leix, crec que per sobre del to polític del moment.
Del to polític i d'una manera de fer política eficient, que va per feina, de la que he pogut ser partícip una colla d'anys però que sobretot detecto que la societat en té necessitats de tornar-la a viure.
S'acaba el món tal com l'hem viscut fins ara. La nova revolució industrial, la de la intel·ligència artificial, la primera que no té com a epicentre Europa, està canviant les nostres vides. S'haurà de fer una política dels nous temps. Uns temps que descriu molt bé Marta García Aller en el seu llibre El Fin del Mundo tal y como lo conocemos que és el que he acabat fa pocs dies i que estic recomanant vivament.
Aquests últims anys m'he pogut formar, la formació a partir d'ara sempre serà permanent i provisional, en algunes escoles de negocis on sempre posaven la classe o classes de lideratge. Des de l'exercici de la política aplicada molts de cops aquelles paraules sobre lideratge em semblaven una mica inflades i buides, no els havia prestat molta atenció.
Una de les lliçons dels últims anys és que els lideratges en les societats són indispensables. En tots els camps. Pel que em toca, ara parlo del lideratge polític. El lideratge que és sincer, que explica a la resta de conciutadans com estan les coses, fins on es pot arribar i on les ambicions es col·lapsen. Els valents són els que lideren i diuen la veritat, que ambicionen transformar la realitat però que van prou ben equipats en termes de preparació intel·lectual i política -i si pot ser de relacions internacionals- per saber el terreny que trepitgen. Els lideratges fan les societats més dinàmiques, estimulen la creativitat, són inspiradors, creen climes de confiança i lucidesa.
Els últims anys el dolor i l'estrès causat per una forta aposta -noble- que no va arribar a bon port ens ha menat a una societat escleròtica, mancada de lideratges inspiradors i productius, a pors i apriorismes i a maniqueismes. I lògicament a un grapat de persones que han aprofitat l'oportunitat i han jugat amb el desconcert.
Hi he pensat molt en la importància del lideratge. He anat a veure bons líders intel·lectualment ben preparats que m'han impactat en la meva vida i els he dit que ara valoraba més que mai el que havien fet. Per pura comparació.
Tinc una conversa pendent amb el director d'aquest diari per veure com hi quedo vinculat per continuar-hi col·laborant en el futur. Mentrestant, gràcies a tots els lectors d'aquest diari de sessions de tants anys i tantes sessions parlamentàries. Gràcies per l'amabilitat de llegir-me, els comentaris i la confiança. Confio que continuarem coincidint en aquestes pàgines del diari que realment informa de què succeeix a les comarques gironines, no pas poc, simplement una pretensió honorable.
