Quan encara no s'ha posat en marxa la legislatura, el president del Govern en funcions, Pedro Sánchez, ha viscut la seva primera ensopegada, després que els independentistes catalans vetessin el nomenament com a senador del primer secretari dels socialistes catalans, Miquel Iceta. Això va frustrar l'elecció del català com a president del Senat, com pretenia Sánchez (encara que aquest ha contracolpejat eficaçment, amb la seva proposta de Meritxell Batet, per al Congrés, i de Manuel Cruz, per al Senat).

En tot cas, què ha passat perquè s'hagi trencat la cortesia parlamentària, en aquest tipus de designacions? D'una banda, excés de confiança per part dels dirigents del PSOE (a qui no els entrava al cap que es pogués votar no al que es considera un tràmit parlamentari, exempt de qualsevol mercadeig); de l'altra, errors d'observació en els interessos del rival.

Tenint en compte que no s'esperava cap gest per part de Junts per Catalunya, la formació de Puigdemont, més radicalitzada que Esquerra Republicana, tots els ulls requeien en aquest partit. Però a Madrid no es tenia en compte la mala imatge que té Iceta entre l'electorat independentista, després d'haver votat a favor de l'article 155 de la Constitució. Això, unit a fets que van ser percebuts com ofensius (com la negativa d'Institucions Penitenciàries perquè Oriol Junqueras, líder d'ERC, participés en un debat televisat o el processament de 28 alts càrrecs del Govern, per ordre de la Fiscalia, per un delicte d'organització criminal), va portar els republicans al «no» a Iceta. Una altra cosa és que, a aquest últim, l'encàrrec de Sánchez de presidir una cambra poc útil fos del seu grat (com s'ha vist després de la seva «alegria» pel nomenament de Batet i Cruz). Però aquesta és una altra història.