Change.org, la plataforma digital que aglutina persones de tot el món per solidaritzar-se amb peticions personals o de grups, dirigides a institucions públiques per obtenir solucions factibles, ha fet una immersió en 5.172.524 ciutadans de diferents països, sobre: Quin és el tema social que més et preocupa? Han obtingut 135.431 respostes i el resultat és: a) la protecció del medi ambient, 33%; b) sistema econòmic just, 32%; c) millora de la democràcia, 14%.
Donada la proximitat de les eleccions, la meva reflexió versa sobre la democràcia i com millorar-la. De fet, ens diu Ciceró: «L'aspiració democràtica no és una simple fase recent de la història humana. És la pròpia història humana» (orador, escriptor i polític llatí 106-43 aC).
Tanmateix perquè l'aspiració i l'anhel democràtic prengués forma en l'organització política, han hagut de passar molts anys d'història per assolir-la. Anys de lluita i reivindicacions per desfer-se del poder absolut que sotmet, fins i tot esclavitza, els seus vassalls fins poder assolir la condició de ciutadans lliures.
El poder absolut que dissol la individualitat dins el bé suprem de l'Estat, pren diferents formes, segons els temps: monarca, príncep, noblesa, cabdill, però sempre amb un denominador comú, la sacralització personal i del país o pàtria que governa. (Tot per la Pàtria, tot pel Rei, etc.)
Així ho entén l'antropòleg Scott Atran: «Sacralitzant la pàtria, el cervell inhibeix el cervell». Avui, no podem entendre la paraula «democràcia» sense el contingut de la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948 que esdevenen acords de caràcter vinculant per als Estats que vulguin firmar-los. Aquets pactes presentats a les Nacions Unides el 16 de desembre de 1966 són: «Pactes Internacionals de Drets Econòmics Socials i Culturals» i el «Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics». Tanmateix no entraren en vigor fins al 1976 i Espanya els va ratificar el 1977, durant la transició democràtica.
Cal dir que els pactes que fan referència als drets civils i polítics -considerats de primera generació- son àmpliament acceptats pels Estats que els han subscrit (almenys teòricament); en canvi, el pactes que comporten drets socials, econòmics i polítics que condicionen el benestar personal i social, com sigui que costen diners, els mateixos Estats son gasius a l'hora d'implicar-se. També es fan els distrets quan es tracta dels drets que s'anomenen de «tercera generació» de drets humans, que es caracteritzen per ser drets dels pobles, entre els quals podem mencionar el dret al desenvolupament propi, al medi ambient sa, el dret a la pau, el dret a la identitat cultural o el dret a l'autodeterminació.
Alguns autors s'han negat a declarar els «drets dels pobles» com a «drets humans», perquè diuen que els drets humans són «drets individuals», no col·lectius. Davant aquesta afirmació, em pregunto: Els drets dels pobles no tenen com a subjecte la persona, encara que aquesta no els gaudeixi individualment, sinó associada i en comunitat amb altres persones?
Si els de primera generació (civils i polítics) els podem enquadrar en la paraula «llibertat», els de segona generació (socials i econòmics) en la paraula «igualtat», els de tercera generació (drets dels pobles) en la paraula «fraternitat», completant així el lema iniciat en la Revolució Francesa.
Els drets humans fonamenten la democràcia i esdevenen el suprem codi ètic de convivència. No hi ha plena democràcia sense ple compliments dels drets humans.
He llegit d'en Javier Cercas, ben conegut a Girona, la següent frase que comparteixo: «Tots els règims democràtics són millorables. Potser existeix la dictadura perfecta -totes aspiren a ser-ho-, però no existeix la democràcia perfecta, perquè una de les coses que defineix qualsevol democràcia de debò és el seu caràcter flexible, obert, mal·leable -és a dir, permanent millorable-, de manera que l'única democràcia perfecta seria, paradoxalment, aquella que és perfectible fins l'infinit».
Tanmateix, també puc dir com en Joan Gómez Sagala, en un escrit a Justícia i Pau: «No hi ha democràcia sense demòcrates, ni dictadures sense feixistes» o sigui que per millorar la democràcia, hem de millorar el nostre esperit demòcrata, tal com també diu Gandhi: «L'esperit de la democràcia no es pot imposar des de fora. Ha de sorgir de dins».
Arremanguem-nos i foragitem, en primer lloc, les dictadures personals que ens envolten i condicionen, com la dictadura de la por, la dictadura del creixement que ens imposa el neoliberalisme, la dictadura de «l'última hora» deixant de banda els temes importants, la dictadura de la bellesa narcisista, la dictadura de la ironia, que banalitza les qüestions serioses. Cal fer examen de consciència i preguntar-nos, com Blaise Paascal: «Per què segueixes la majoria? Perquè té més raó? No, perquè té més poder».
L'amable lector té la resposta.
