Es Vengadores: Endgame la pitjor pel·lícula de tots els temps? En la meva condició d'espectador que no s'ha perdut cap de les pel·lícules infames de l'últim mig segle, començant per Slumdog Millionaire, tinc dret a pronunciar-me. L'abominació comença amb una escena campestre tan anodina que sembla un anunci de cotxes, i empitjora durant tres hores ininterrompudes.

Vengadores: Endgame reuneix un grapat de superherois amb menys poders que un candidat del PP. Són tan nombrosos, i tenen tan poc a fer, que s'agrairia un índex onomàstic. Excepte un parell d'excepcions castament cèlibes, la majoria encarnen la família heterosexual americana amb fills igual d'heterosexuals, però lògicament avergonyits en veure els seus pares vestits amb pantis. El combat final amb els superbrivalls posseeix el mèrit artístic d'un improvisat enfrontament de moros i cristians a qualsevol platja llevantina. Ah, i els efectes especials li haguessin semblat antiquats a Ray Harryhausen.

Per atorgar a Vengadores: Endgame el títol de pitjor pel·lícula de tots els temps no cal comparar-la únicament amb títols simplement malignes com Dunkerque. Cal que empitjori monstres de superherois tan deplorables com Shazam!, que també he visionat per documentar aquest article. De nou, prova superada a favor de l'epopeia o prosopopeia, perquè ja hem dit que dura tres hores de més. I als que vulguin complir el ritual de no perdre ni una intervenció de Benedict Cumberbatch, el mite ocupa uns cinc minuts de pantalla. Interpreta una estaquirot, no puc garantir que estigui despert.

Quan en una pel·lícula t'adones del pèssim muntatge, la depriment banda sonora i que cada actor desocupat de Hollywood ha disposat d'una intervenció episòdica mentre medita en pantalla sobre el seu proper projecte seriós, alguna cosa falla. O tot falla, segons passa a Vengadores: Endgame amb l'excepció del duet final entre Chris Pratt i Chris Hemsworth pel títol de guardià en cap de la galàxia.

Ocasionalment se m'ha sorprès departint amb un barcelonista. Em vaig enamorar d'una fanàtica de Miguel Bosé, que després va ser xicota de Joaquín Sabina, no s'ho perdin. No obstant això, em declaro des d'aquí totalment aliè als 300 milions de persones en tot el planeta que han aplaudit Vengadores: Endgame. Qui s'atreveix a pronosticar que no hi haurà una degeneració dels éssers humans, quan aquesta pel·lícula demostra que ja s'ha consumat.