La definició més senzilla d'ignorant és la d'aquell que no sap res en general o amb relació a una cosa. He conegut molts ignorants, uns s'accepten humilment i ho atribueixen al fet que no foren escolaritzats de petits, altres fanfarronegen orgullosament de la seva pròpia ignorància i d'aquí deriva l'expressió «la ignorància és atrevida».
És cert que l'Oracle de Delfos va assenyalar Sòcrates com l'home més savi i més intel·ligent d'Atenes, no obstant ell no s'envaní i continuà mostrant-se davant dels seus múltiples deixebles com un home humil i delerós de saber. Per aquesta raó la filosofia clàssica es divideix en presocràtica i postsocràtica.
La docta ignorància aplicada a Sòcrates significa el seu sincer reconeixement de qui no sap res i sap que no sap res. Hi ha una paradoxa en la contundent afirmació de «sols sé que no sé res» perquè el filòsof sí que sap quelcom. D'aquesta manera sant Agustí d'Hipona explorant aquest filó tot anticipant-se al dubte metòdic del racionalista Descartes afirmà «qui dubta sap que dubta, poca cosa és però alguna cosa és».
No em refereixo a aquesta divagació filosòfica sobre l'ús de la ignorància o del dubte fingit com un estri eficaç per sortir d'ella i encalçar útils coneixements i alçar una nutritiva reflexió intel·lectual sobre el saber verdader. Parlo de la ignorància secular enganxada a les ànimes de molta gent, molts homes i dones no assistiren a l'escola de forma regularitzada perquè la família els necessitava per treballar els camps o cuidar els ramats. Nens de pagès foren educats per mestres de secà que els ensenyaren a llegir, escriure, sumar i multiplicar; uns individus més curts que les mànigues d'una armilla, supersticiosos, que només transmetien falòrnies. Fan més mal que bé.
Recordo que quan era petit no hi havia manera de convèncer algunes persones que la terra fos rodona, no sols gent rural sinó també del poble. L' Antonieta, d'ofici botiguera, ens interferia el joc per anunciar que els mestres ens enredaven fent-nos creure que la terra era rodona, si tingués forma de préssec els de sota es despenyarien en l'abisme infinit. A nosaltres ens importava un rave si era plana o circular. Era molt insistent, al final li diguérem que hi havia un mur que impedia que els mars s'escolessin.
La meva iaia Carmeta no entenia que seguís estudiant quan els joves de la meva edat eren productius i aportaven el sou del seu treball a la família. Crec que pensava que jo era un gandul que amb el pretext de fer una carrera en el fons no volia pencar com feia tothom. La pregunta que em formulava, «però no ho saps tot tan ganàpia com ets? Vols dir que no ets una mica ganso?»
Em defensava dient que encara havia d'estudiar molt perquè hi havia un mar de coneixements que ignorava i n'havia d'aprendre uns quants més. Ella mussitava «no sé, no sé». Fins i tot quan ja era professor, tampoc li semblà que això fos un treball noble i que havia dedicat massa temps per arribar-hi perquè llavors estava molt popularment estesa la creença «de passar més fam que un mestre d'escola».
Quan ens portaren a l'edat dels set anys a veure el mar, les dues grans preguntes que formularen als grans: «Com el buiden, -tot considerant que era una immensa bassa com les del poble- i per què és salat?». La primera qüestió no va ser contestada però la segona sí, ens digueren que eren unes flotes de vaixells carregats de sal que naufragaren i per això l'aigua del mar és salada.
També algun nen s'encuriosí per la mecànica dels núvols transportadors d'aigua salada del mar i com la descarregaven dolça a la terra, al nostre poble. Tampoc va aconseguir cap resposta raonable. Bajanades, moltes.
Va sorgir en el poble un grup d'avis que es relacionaven amb els extraterrestres. Cada diumenge es reunien en un cafè per explicar les experiències de la setmana. Els escoltava fascinat. Veien manifestacions marcianes en els accidents de trens, en els avions estavellats. Sempre defensaren la seva bondat i la maldat dels humans. Quan un home els digué que eren uns llunàtics no es congregaren més en un lloc públic.
No hi havia manera de convèncer que les anguiles anessin a pondre els ous al mar dels Sargassos i que retornessin. Era impossible un peix d'aigua dolça i d'aigua salada; em deien: «les veig contentes a la riera, per què han d'anar tan lluny a pondre els ous?».
El senyor Feliu va aparèixer a la vila de forma enigmàtica; mai no es va saber d'on havia vingut. El seu passat era misteriós i s'especulaven dues hipòtesis: havia deixat la dona per anar a comprar tabac o s'havia escapat d'un convent de frares. Socialment fou acceptat i tingut com una persona culta i molt sàvia. La seva gran teoria era que la comarca de la Selva flotava sobre un gran llac de petroli. Ningú l'entenia. Quan es va descobrir petroli en un pou d'Amer va veure confirmada la seva conjectura i tots el felicitàrem pel seu encert. En saber-se que el petroli procedia d'un barril tirat en el pou durant la Guerra Civil, el senyor Feliu marxà del poble i mai més ningú el va tornar a veure, tan enigmàticament com la seva arribada.
L'efecte anomenat Dunning-Kruger sobre la gent competent i la incompetent s'ha de tenir present per entendre la nostra realitat social: molts incompetents a més d'ignorants de set soles solen ser uns creguts, se sobreestimen, no accepten els mèrits dels altres ni la seva pròpia insuficiència, en canvi els competents sovint s'infravaloren i creuen que saben poc. A l'hora de triar amistats queda clar amb qui anirem de colla.
