Lloret de Mar deu a l'indià Nicolau Font (1830- 1908) un conjunt de monuments modernistes exquisits. Comprada una extensa finca amb una ermita molt popular, Sant Pere del Bosc, la rehabilita i millora. Sent home de món, també té fortes conviccions religioses i excel·lent gust. Edifica en el camí (1898) dues creus de terme, directament inspirades en les gòtiques que recorden el preciosisme de les creus d'orfebreria. Una en la drecera dels vilatans que hi anaven a peu, oblidada, l'altra en el camí principal, la més fotografiada. Abans d'arribar-hi, una capella a la Mare de Déu de Gràcia. Pocs anys després en un turó proper fa ofrena al poble d'un excepcional monument religiós, l'Àngel (1903), on venera també la Mare de Déu de Gràcia, sant Jordi i sant Pere. Inclou un medalló en homenatge a Mn. Cinto Verdaguer, el primer de Catalunya en la seva memòria. Un bellíssim àngel el corona. Punt de llum i guia espiritual, està orientat nord-sud, apunta a l'estrella polar. Unes tessel·les (perdudes) en l'estrella lluïen al punt del migdia, l'hora de l'àngelus per la pagesia i la gent de mar.

Hi participen el bo i millor del modernisme: Puig i Cadafalch, Enric Monserdà, Eusebi Arnau. El resultat, com ells, extraordinari. Mn. Cinto Verdaguer passa uns dies amb Nicolau Font abans de la inauguració (01/05/1898) de les obres a Sant Pere del Bosc, Creus de Terme i la capella. Cita el cronista local E. Fàbregas: En arribar al cim d'aquell turó, Mn. Cinto queda corprès d'aquella contrada, tant que hom diu que, en contemplar tanta bellesa, en trobar-se envoltat de boscúria, acompanyat pels cants dels ocells i endevinar en la llunyania la blavor de la mar, va exclamar: «Ah, que m'hauria agradat d'ésser ermità d'aquest amagat paradís».

Si fan la C-32 just allà on Mn. Cinto contempla aquest paisatge, davant la Creu, els polítics i lobbys especuladors del territori veuran complert el seu vell somni d'envair-ho tot d'asfalt, formigó, cases de pladur i tanques privades. I una superba erosió als turons de sofert sòl granític, per ornamentar-ho. No serà un somni humit perquè la rica biodiversitat de la propera riera Passapera té els dies comptats i el canvi climàtic amb les sequeres ja fa estralls als boscos negligits.

L'Àngel, esplèndid, no es pot concebre en cap altre lloc. No es pot traslladar al pati d'algun ric col·leccionista d'espolis, pertany al Turó de Ses Pedres Lluïdores, alineat als astres d'aquest lloc. Aneu-hi i seieu a contemplar-lo. Procureu imaginar-lo en el seu esplendor inicial, sant Jordi té el nas sencer, l'Àngel tots els dits, les ales totes les plomes, l'escut de Lloret abans d'apedregat, els rostres sense erosió, el metall brunyit, la estrella amb les tessel·les refulgents. La plaça enjardinada de flors vives -sobreposeu-vos a la natura morta actual-, els murs de maó intactes, el bosc d'alzines exuberant. Perdoneu, cristianament, les motos que fan trial a la plaça, el soroll enervant, la brutícia, l'atemptat ecològic de l'execrable circuit il·legal de motocross proper. Les casetes de rajoles i teules brillants, sense grafits ni brossa arreu. Si us atureu davant la Creu procureu que no se us trenqui l'ànima amb les esquerdes als capitells, feu el cor fort. Deixeu flors a la Mare de Déu de Gràcia, us casareu. El Sr. Nicolau us agrairà l'esforç. Era un bon home.

Pels qui diuen que és privat. Sobre Patrimoni Cultural, és vigent la LPCC 9/1993 d'efecte tant en l'àmbit públic com privat. Igual que la legislació sobre preservació del medi natural. Des del 1993 han passat un munt de regidors i alcaldes nostrats, a Lloret. Diria que deuen una explicació al poble, -demanar perdó?-, i qui sap si a més altes institucions, per la continuada negligència. Llegint la llei, es poden, a dia d'avui, considerar les Creus de Terme com a Bé Cultural d'Interès fins i tot Nacional. L'Àngel, com a mínim Bé d'Interès Local. Tanmateix els atorguen una simple catalogació arquitectònica. Ni surten al web de l'Ajuntament. No creuen que mereixin cap visita. Aneu-hi, són obres mestres del modernisme. L'Àngel caigut és el Lloret actual. El monument a l'Àngel, masegat, abandonat, denigrat -en ple segle XXI-, és poderós, autèntic, singular, bellíssim, místic, excepcional.