L'estrena de l'últim capítol de Joc de trons la matinada d'ahir ha estat tot un esdeveniment capaç d'eclipsar, entre d'altres, el fracàs eurovisiu. L'expectació creada a les xarxes socials dona idea del poder amplificador de la tecnologia digital falsejant els sentits i entretenint de forma personalitzada. D'aquesta premissa parteix una altra sèrie de culte, Black Mirror, de les pors que dissemina la tecnologia, generadora de fantasmes al futur que avui ja són presents. Tan sols el nom de la sèrie ens dona la clau de la seva idiosincràsia, Black Mirror, que segons el seu creador, Charlie Brooker, fa referència al mirall negre que es troba a la freda i fosca pantalla d'una TV, d'un smartphone o d'un monitor.
La sèrie és un mirall de la realitat de les xarxes que converteix les persones en identitats anònimes, despersonalitzades i sense connexions afectives. Sobre aquesta aparent contradicció es desenvolupa la línia argumental de Black Mirror per oferir una mirada mordaç i distòpica d'una societat que busca les respostes a les seves decepcions en les pantalles que l'envolta.
La sèrie de Netflix mostra una realitat dominada per l'ús de xarxes socials i la pèrdua d'identitat. Bona part de les escenes les sentim tan properes que ens pertorben en adonar-nos de la forma tenebrosa en què hem instal·lat la tecnologia a tots els àmbits de les nostres vides. Per denunciar qualsevol que viu de cara a la galeria, posa en evidència l'addicció narcòtica de la tecnologia com és el cas d'Instagram, criticant els comensals que prefereixen fer fotos al plat que menjar-se'l o fruir d'un paisatge en diferit. L'aparença és la imatge emmirallada a les xarxes de qui busca el reconeixement de l'altre, traduït en likes o cors.
Estranyament s'ha colat el tema de la sèrie de Netflix quan jo volia parlar de Mirall negre, el llibre del meu amic Manel Ollé.
