Nosaltres, els palestins

Però és de la pulsió palestina del que vull escriure, d'aquest anar-se'n al racó a plorar mentre sota les faldilles hi duem granades, i rocs a la faixa. Aquest parlar de democràcia i saltar-se-la de la manera més escandalosa i totalitària. Aquest jugar a perdre i estranyar-se després d'haver perdut, i de les conseqüències de la derrota, de les quals tant t'havien advertit els que precisament van procurar fins a l'últim moment que no els obliguessis a fer el que no volien fer. Aquest fanatisme, aquesta ceguesa voluntària -si fos un deure de militància- amb què totes les mentides de Puigdemont han estat cregudes, fins i tot quan es demostrava que eren mentida i una simple estratègia de supervivència personal mentre el preu el pagaven uns altres.

Però el que més em fascina són dues assumpcions -una conseqüència de l'altra- radicalment palestines que ens hem empassat, tot i que són absolutament contràries a la nostra realitat. La primera és que ens hem cregut que, com els palestins, nosaltres som els pobres, quan som la regió més rica d'Espanya. Ens hem cregut que vivim de genolls, quan som la comunitat amb més autonomia d'Europa. I vivim pensant que «pitjor no podem estar», quan probablement Barcelona sigui una de les ciutats on es menja i viu millor de la Terra. És un espectacle de tots els temps veure els catalans, especialment els barcelonins, comportar-se com palestins en el seu jardí de benestar i abundància. És tot tan demencial que la conseqüència, lògicament, no ha estat la independència, sinó encara més demència: Palestina, per descomptat, i és així que hem tingut Ada Colau alcaldessa, i pot molt ben ser que la tinguem quatre anys més.

L'altra assumpció, conseqüència de la primera, és com la trama subvencionada ha anat substituint la iniciativa privada, i la mediocritat ha anat assetjant l'excel·lència. Ramallah física, Ramallah moral. Per posar l'exemple més proper, la quantitat de diner públic que rep El Punt Avui per fer-li de catifa a un pròfug no li serveix ni per somiar la qualitat d'aquest diari. En l'àmbit més general, és ben palestí el fanatisme amb què José Antich, que estigué materialment a sou del PP en temps del president Aznar, es dedica ara a cobrar indecents quantitats de diner públic per fer de minyona lírica de Puigdemont i per insultar els qui, amb un grau de valentia que l'Antich no ha demostrat mai, li estiren el llençol al fantasma independentista per demostrar que sota no hi ha res. És el cas del meu estimat Albert Soler que, per haver escrit un article en el qual posa la fraudulenta èpica del retorn de Jami Matamala davant del mirall, ha hagut d'aguantar del digital més subvencionat de Catalunya -i més palestí- una pluja de menyspreus i penjaments ben semblants als qui van de víctimes i no s'aturen de llançar coets i d'altres explosius als seus veïns.

Puigdemont a Waterloo cada dia s'assembla més a Arafat al seu cau. És veritat que de tant insistir en la semblança ens hem anat tornant més pobres. No tant com ells, encara. Tot i que en imbecil·litat estem a punt d'empatar-los, seguint el seu costum de no perdre cap oportunitat de perdre una oportunitat.

Catalunya ha passat del sionisme creatiu, espiritual i autoexigent del president Pujol a la queixa victimitzant, indocumentada i violenta de la metàfora palestina. Hem passat del nervi emprenedor, lliure, que ens empenyia a créixer, i d'un debat públic basat sobretot en la realitat, al mar aturat d'afany i que només es mou per la inèrcia subvencionada, i que ens està tornant a cada onada tota la porqueria fanàtica, analfabeta i palestina que li hem llançat.