21 de maig de 2019
21.05.2019

El veto a Miquel Iceta

21.05.2019 | 00:27

A l'agost passat vaig assistir per casualitat a la trobada gegantera de l'Escala. Estava en un bar i la cavalcada va venir cap a nosaltres. En sentir la música, em vaig acostar a la porta i vaig descobrir amb sorpresa que tots els gegants portaven llaços grocs o estelades. Fins i tot el personatge de Bob Esponja. Al meu costat hi havia una família local que mirava l'espectacle amb un cert distanciament. La filla, d'uns vint anys, va fer un comentari del qual es deduïa que havia format part d'una de les colles que desfilaven però ja no n'era. Els nostres rostres eren de perplexitat. Hi havia una festa però no hi érem convidats. Ningú es va queixar ni va criticar el que succeïa. Simplement vam assistir en silenci a l'espectacle.

Des de fa anys la vida és així a Catalunya. Una part de la ciutadania ha assumit que les festes, els espais públics, però també les institucions, són seves. I que poden utilitzar-les segons els seus desitjos sense tenir en compte els que no compartim els mateixos objectius polítics.

La setmana passada vam tornar a viure un episodi dels que s'han vingut succeint sota diferents modalitats els últims anys. Els grups polítics d'ERC i JxCat van decidir saltar-se les normes del Parlament i impedir que Miquel Iceta fos elegit senador autonòmic i pogués convertir-se en president del Senat. En 40 anys no havia passat res semblant perquè el paper del Parlament és ratificar l'elecció que cada grup fa en representació dels seus electors. No fer-ho és furtar al grup parlamentari, i als electors i electores que representen, el legítim dret que té a designar un nombre determinat de senadors.

Es van fer servir diferents tipus d'excuses. Però hi havia subjacent una qüestió al voltant de la qual gira la crisi política i social que travessa Catalunya. Una part de la ciutadania i els seus representants polítics creuen que poden saltar-se les lleis. Que poden utilitzar sense manies els mitjans de comunicació públics o expulsar els que pensen diferent de la vida pública i social. Creuen que Catalunya és seva i els altres no comptem.

La lògica d'apropiació política darrere la cavalcada de gegants de l'Escala es repeteix en tot tipus de situacions. Cada acte institucional que organitza el Parlament de Catalunya o la Generalitat és utilitzat per vincular els presos o els polítics que han marxat, amb les víctimes de l'holocaust, de l'homofòbia o de l'exili republicà. És igual el que s'estigui commemorant, sempre es busca una fórmula d'apropiació. Realment és això el que volem? Deixar de compartir les nostres vides amb les persones que han estat amigues de sempre, veïns i veïnes amb els quals no teníem en comú el vot però sí altres qüestions?

Quan una part de la ciutadania és privada de la possibilitat de participar de les festes comunes, quan s'utilitza un esdeveniment esportiu o la Diada, que és de tothom, o es vulneren els drets constitucionals d'una formació política al Parlament, ens allunyem cada vegada més de la solució que necessita la crisi de convivència que patim.

La crisi política i social de Catalunya només es resoldrà quan tornem a respectar-nos els uns als altres, quan no banalitzem paraules i episodis dolorosos com l'exili republicà, l'apartheid o el nazisme, per molt que els esdeveniments que vivim ens semblin injustos o indignes.

No es resoldrà mentre no siguem capaços de recuperar el sentit del que significa la paraula convivència, d'acceptar que les diferents opcions polítiques són legítimes i que no hi ha una veritat revelada que justifiqui saltar-se les lleis i també les normes que permeten viure junts.

El bloqueig de la designació de Miquel Iceta com a senador no només és un episodi estèril que no beneficia ningú. És una expressió més de l'obstinació de fer-nos mal els uns als altres, d'una espiral de rancor que no sembla tenir fi i que impedeix que recuperem un consens que faciliti que puguem viure junts sense agredir-nos.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook