Tots hem nascut innocents, diuen les veus més sàvies. A alguns, potser els més peresosos, els més pobres de remeis; per dir-ho amb una paraula contundent: els més empardalats, ens ha costat molt perdre la innocència. A vegades tinc la sospita que no he arribat a perdre-la de tot. I em sap greu. La innocència pot arribar a ésser una cosa bona per als nins i les nines que han de fer la primera comunió. Només per un dia seran uns àngels, unes criatures delicioses. Per a aquells que fa molts d'anys que la vàrem fer, la primera comunió, la innocència vindria a esser una espècie de retard intel·lectual, una deficiència congènita o, qui sap?, adquirida. Aquells que tardàrem a cultivar les flors del mal sempre anirem endarrerits, com qui no acaba d'estar satisfet de la vida, amb la sensació que hem deixat passar massa trens per davant nosaltres sense pujar-hi. He de dir que en alguns d'aquests trens encara vaig poder pujar al darrer vagó. No puc dir que hagi perdut el temps del tot.

Segurament és una qüestió d'amor. Quasi tot en la vida acaba per esser un tema amorós. Però es tracta de saber-se estimar a si mateix. T'estimes a tu mateix com et mereixes? He sentit a dir que si tu decideixes estimar una altra persona, perquè t'enamores o perquè li vas darrera, en definitiva: si tu estimes un altre estàs a punt de cometre una infidelitat: Mentre només t'estimis a tu mateix, res, però el dia que comences a estimar un altre, llavors t'ets infidel a tu mateix, en no esser que l'estimis, aquest altre, justament perquè t'estimes a tu mateix. Seria com dir: M'he enamorat de tu pel meu propi bé. Si aquest enamorament que sent per tu no et produeix cap benefici, me'n fot. El meu deure és mirar per mi i estimar-me. No vull ser-me infidel. És un mal estimar-se en excés? Diu un vell adagi que tots els excessos fan mal, però no sé si ho he de creure. Puc assegurar per pròpia experiència que, malgrat tot, alguns excessos m'han fet molt de bé.

La pregunta queda sense respondre: És un mal estimar-se en excés? I com es podria vèncer aquest mal? Sartre diu -ho diu a Les mosques, l'obra de teatre que estrenà a París durant l'ocupació nazi-, que no es pot vèncer el mal en no esser amb un altre mal. París era ple de soldats alemanys, de policia, d'invasors. Són les mosques que cobreixen la ciutat i la castiguen. Com podem vèncer el mal si no és amb un altre mal? Deixem estar els rampells d'innocència: la resistència al mal ha de contenir una altra maldat.

Prenguem d'exemple aquells nins de la primera comunió. En diverses ocasions m'han convidat a celebrar la festa d'una primera comunió. Sovint hi anava de mala gana fins un dia en què succeí un fet que em va divertir tant que ara tinc l'afany que em tornin a convidar, per si de cas tornava a succeir la mateixa disbauxa. S'esdevingué que el dinar va transcórrer de manera normal fins que tragueren la tortada de nata. La posaren damunt la taula i vet ací que en tallaren un tros. El nin, l'angelet, aplegà el tros de tortada i l'envergà pel cap de la padrina. I el cap de la padrina restà cobert de nata: els cabells, les ulleres, la cara. I fou com desfer una calça. Només ho havia vist a les pel·lícules mudes. Sobretot, a les del Gras i el Prim. De sobte no hi va haver tortada ni nata per qui en volia. Començaren una autèntica batalla. Un tros pel cap del pare, un altre tros pel cap de la mare, de la padrina de les fonts, dels oncles... Fins que la munició començà a escassejar. Una festa de nata i rialles. Sortosament s'acabà la tortada i no n'hi va haver per qui en va voler. Vaig passar pena que no me'n fotessin un tros pel cap, perquè si no duies nata per la cara no pareixia que estassis convidat.

Tots hem nascut innocents. El mal només es pot combatre amb un altre mal. Es llançaren la nata pel cap perquè s'estimaven. Estem en plena campanya electoral. No sé si els candidats s'estimen. M'agradaria veure'ls, més que en un debat de televisió, en una brega. I que no mancàs la nata.