23 de maig de 2019
23.05.2019

Paraules enjogassades

23.05.2019 | 00:59

Hauria de progressar una familiarització amb el llenguatge –que sí que és seriós i ordenat, no faltaria més– però també sap fer pessigolles i compartir algun somriure de confiança. Als anys de l'ensenyament ja llunyà coneixíem unes normes trabades i tibades que es podien associar, per exemple, als pronoms febles amb molts esculls que trobava aquella navegació. A l'hora del pati (vull dir moments de distensió) et parlaven d'una frase que es podia llegir en els dos sentits: «català a l'atac» i d'aquesta petita diversió se'n diu palíndrom (o capicua); la llengua castellana té un palíndrom que es recorda bé: «dábale arroz a la zorra el abad».

De la meva afició a retallar articles interessants dels diaris me n'ha resultat una macedònia d'informació espigolada. Conservo uns articles de Màrius Serra que es referien a aquella curiositat o divertiment que ens pot produir el llenguatge si hi posem una certa atenció, en aquest cas per treure el suc de les paraules enjogassades, delitoses de jugar, com diu el senyor i seriós diccionari.

Màrius Serra és l'incansable treballador de la llengua catalana, que va escriure la sèrie antològica «Enigmística» al diari Avui, anys 90; després, entre molts altres, el llibre Verbàlia, any 2000, i que actualment dona veu i categoria a l'espai «Enigmàrius» que emet Catalunya Ràdio, entre moltes actuacions que el fan mereixedor de dos reconeixements, l'acadèmic i el popular, tot honorant la nostra llengua que ell sap llaurar i enriquir. Selecciono dos articles de Màrius Serra que he trobat i els considero fonamentals per allò que vull dir avui; són: «El nom fa la cosa» ( La Vanguardia,1-10-12 ) i «Aptonímia omomàstica» ( La Vanguardia, 19-3-13 ): expliquen que un aptònim és un nom o cognom que té relació amb la feina d'aquella persona, és a dir un nom apropiat, com si fos una predestinació; el mateix autor posava uns exemples molt definitius, contundents, del que volia expressar: un governador civil del temps franquista es deia Armando Murga; precisament els gironins ho podem certificar; i l'altre exemple és d'un temps més cap aquí, quan al Govern d'Espanya hi havia una ministra de Sanitat que es deia Mato.

Llegint diaris i escoltant telediaris amb curiositat (ara m'haureu de deixar dir una paraula nova) una curiositat mariusserrística resulta que els aptònims venen per ells sols; heus aquí una petita mostra referent primer a uns anys ja passats: teníem a la Generalitat de Catalunya un conseller de Ramaderia que es deia Carnes; un altre conseller, el de de Medi Ambient, es deia Milà. Un conseller d'Agricultura es deia Pelegrí. El cap de Rodalies de Renfe era Remacha. El secretari d'Unió de Pagesos es deia Puigpelat. Un director general del Libro es deia Armario. El fundador del Banc dels Aliments es diu Peix. I ara mateix tenim que un senyor fiscal del Tribunal Suprem es diu Fidel Cadena. Un fotoperiodista que treballa a l' Open Arms és Sergi Càmara. El prior de la basílica del Valle de los Caídos es diu Santiago Cantera. El bisbe portaveu de la Conferència Episcopal Tarraconense és Norbert Miracle. La degana dels Jutjats de Barcelona és Mercè Caso.

Com diu el mateix Màrius Serra, amb gaires aptònims així ja hauríem de creure en una divinitat de l'humor negre.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook