Pilar Rahola es trobava al programa del Basté, en ús de la paraula i plorosa quan els presos independentistes van arribar al Congrés a recollir llurs actes de diputats: «Gent que és molt bona gent, que són els nostres representants, que són demòcrates, que són pacifistes, que tenen ideals, i els estan fent molt de mal». Si algun dia voleu dir alguna cosa bonica de mi i només se us acut això, us demano molt de veres de fer silenci, perquè quan tot el que pot dir-se de tu és que ets «bona gent», «demòcrata» i «pacifista» és que realment et trobes a l'última pregunta.

Les presons estan plenes -com toca- de bona gent, demòcrata i pacifista. Què té a veure ser «gent de pau» amb ser culpable? Mario Conde és gent de pau. Rodrigo Rato és un demòcrata. I Alfonso Armada era bona gent, però va tenir un mal dia. Després hi ha això dels ideals, que val més que ni en parlem, ni de l'estol de cadàvers que en els anys centrals del segle XX ens van deixar.

Però és que a més a més no pots ser un demòcrata quan et saltes la llei, quan ets una minoria i pretens per la força de la intimidació del carrer imposar un cop a la legalitat vigent. La democràcia és el respecte a la llei i a la voluntat de la majoria, així com també als drets de les minories. I no hi ha hagut mai una majoria clara de catalans, i ja no diguem sostinguda en com a mínim un cicle electoral, que hagi votat clarament en favor de la independència. De quina democràcia estem parlant? De quins demòcrates?

Tampoc no pots dir-te pacifista si et dediques a agitar el carrer, ara per assetjar la Guàrdia Civil i una secretària judicial, ara per organitzar un referèndum il·legal i impedir l'acció de la Policia, o encledant els palaus de Justícia per intimidar jutges i fiscals. Llançar ous a Marta Sánchez perquè canta l'himne d'Espanya no és pacifisme. Pintar la façana o el cotxe del jutge Llarena no és pacifisme. Embrutar de llaços grocs l'espai públic tampoc no és pacifisme, ni és seriós.

Pilar Rahola ho redueix tot a les seves limitacions mentals, a la seva cridòria de bacallanera a la parada, a la víscera que li arrenca al peix quan la clienta li demana, i és així que un colpista és un demòcrata, que la turba exaltada és pacifista i que la bona gent s'enfronta i agredeix la Policia. Com diu el nostre director, Jordi Xargayó, hem creat la societat més estrambòtica del món occidental.

N'hi ha prou de seguir les declaracions al Suprem per entendre què va passar aquells dies. No sé si el tribunal trobarà acreditat el grau de violència que cal per condemnar per rebel·lió o per sedició, o si només serà en grau de temptativa. Potser tot plegat queda només en desobediència i malversació: això darrer no ho crec, però en qualsevol cas tampoc no ho sé.

El que sí sé és que entre els 6 i 7 de setembre i el 27 d'octubre de 2017 una part de Catalunya va intimidar l'altra per donar un cop a l'Estat i substituir la legalitat vigent per una altra. El que sí sé és que jo, que no volia que això passés, em vaig sentir increpat, intimidat i violentat pels qui van creure que les seves opinions i els seus sentiments eren més importants que la meva ciutadania i la meva llibertat. I el que també sé és que aquesta intimidació, aquesta violentació, els qui van perpetrar-la, van donar-la per descomptada, van considerar-la un mal menor necessari i van procedir sense cap escrúpol.

Catalunya ha de superar Rahola, aquest tercermundisme peronista que fa dècades que ens acompanya. Ni té cap idea, ni eixampla la base de la seva causa -que més que Catalunya és Convergència, i la més corrupta i mentidera- ni serveix de revulsiu per excitar els adversaris, que ella converteix invariablement en els enemics. Ja no hi manté cap tensió interessant, ni fèrtil, i simplement la donen per descomptada, per amortitzada, i passen d'ella, de manera que tampoc no aporta lectors nous al diari. Més de fons, és un descrèdit per a La Vanguardia que ella hi escrigui la columna de referència, un descrèdit i una burla als bons escriptors que la signaren abans; resulta igualment carraca buida per a un Basté que perd prestigi amb una bacallanera que tot ho rebaixa a la víscera que li arrenca al peix quan la clienta ho demana, i que l'obliga a fer equilibris sovint impossibles per trobar contertulians que vulguin debatre amb ella -i que ella no veti.

Rahola no fa florir cap espai fèrtil al seu voltant, la cort de fanàtics que s'acontenta amb el seu espectacle és pobra i empobridora, rebaixa la dignitat de La Vanguardia i no per la seva ideologia sinó per l'escassa qualitat de la seva prosa xarona, suada i d'estrelles ben baixes. Catalunya ha de superar Rahola. La Vanguardia s'ha d'autoexigir que la seva principal columna estigui millor escrita. L'independentisme, si alguna vegada vol deixar d'acumular derrotes, s'ha de buscar intel·lectuals i no peixateres, perquè amb el nivell Rahola d'inspiració no només es perd sinó que es fa el ridícul.

Hi ha una Catalunya que per actuar amb massa por ha acabat coneixent el pànic, que per massa deixadesa -i no per cap revolució insensata- ha acabat perdent la Cambra de Comerç per incompareixença. El problema de la vulgaritat, fins i tot més greu que la vulgaritat en ella mateixa, és que convoca més vulgaritat encara, i quan vols adonar-te'n ja tot és vulgar. En el seu llarg retorn cap al centre raonable, La Vanguardia ha de tallar l'últim lligam de quan l' Antich la convertí en un pamflet convergent per cobrar-ne els beneficis, per sentir-se protagonista de la Història i per una lectura simple, frívola i cretina de la societat catalana. Una lectura pròpia, al capdavall, del més llest de la classe de la Seu d'Urgell però també d'una persona poc sòlida, provinciana i poc intel·ligent.

Aviat farà deu anys que va morir Baltasar Porcel. La Vanguardia i els lectors de La Vanguardia mereixen que un altre bon escriptor torni a liderar les pàgines d'Opinió del diari. I Pilar Rahola, Josep Antich, els lectors d' El Nacional i els qui irresponsablement l'hipersubvencionen mereixen tornar-se a reunir en el seu cercle virtuós de pet i rot -i agitació de ben cobrada.