Si Presidentorra buscava capital per a un país caspós i carca, que creu ser més del que és, arrapat a les fires de l'all i la ratafia, amb ciutadans de tortell dominical i xalet a la costa, preocupats sobretot per les aparences, i que mirin per sobre l'espatlla els xarnegos, immigrants i altres animals de classe baixa, la seva tria és perfecta: Girona és la ciutat ideal i ell mateix l'immillorable cap d'estat. Que hi ha altres Girona? Potser sí, però no són l'autèntica.

La capital ha de ser el reflex del país tancat i llòbrec que segons tots els indicis pretenen crear, així que està justificat que Presidentorra prefereixi Girona a la cosmopolita Barcelona, un país provincià mereix una capital provinciana. A Girona tothom es coneix, i això permet mirar malament a qui s'ho mereix, a Girona existeixen més de 300 maneres de mirar malament al veí -transmeses de pares a fills-, en un ventall de possibilitats que van des del «a la que et giris et criticaré» fins al «que poca cosa ets», tan subtils que són imperceptibles pel foraster. La Catalunya actual necessita una panòplia semblant de mirades, ara que cada cop és més clar quins són els mals catalans. Els gironins, a més, han demostrat que al crit de «ja» i -això és bàsic- sense pensar, tant tallen la via del tren com canvien de nom una plaça, com amb només quatre tractors bloquegen la principal artèria ciutadana, cosa impossible a Barcelona, ciutat d'àmplies avingudes. I tot, amb permís municipal, què dic permís, col·laboració, a veure si en pren nota la Colau. A Girona tothom porta llaç groc, per la senzilla raó que qui no el porta no és gironí autèntic, i ens aixequem d'hora perquè ho diu en Guardiola. I aquí la roba bruta es renta a casa, i de fora vingueren que de casa ens tragueren, i els catalans de les pedres en fem pans i qui no vulgui pols que no vagi a l'era, ens encanten les frases fetes, com més ràncies millor, que deixin clar que aquí, a conservadors, no ens guanya ningú. Com la Catalunya de Presidentorra. Girona, en fi, és la ciutat que ha fet del xuixo el seu símbol: una pasta ensucrada, oliosa i embafadora fins a dir prou, exactament com la republiqueta que ens van voler endossar, i igualment creada sobre la fal·làcia que va néixer aquí, des de baix. Per voluntat popular, com si diguéssim.

Tot i que aquestes raons ja serien suficients per proclamar Girona capital de la nova Catalunya, m'ensumo que Presidentorra n'ha valorat d'altres, més personals. El factor humà, ja saben. A Barcelona ningú el reconeix, i això fa mal a qui creu ser important. Va a passeig, va en metro, i el prenen per un marxant de bestiar que va a la capital a gastar-se el que ha guanyat venent l'Elvira, la seva estimada vaca. Li falten només les espardenyes de veta i un cistell al braç amb una gallina que treu el cap. Galtes vermelles, somriure babau, és la víctima propícia de malparits que el volen engalipar amb una estampeta a canvi de 1.000 euros i, el que és pitjor, ho aconsegueixen cada dia. No, a Barcelona ningú lloa Presidentorra, i això fa mal. Girona, provinciana ella, és una altra cosa: no pot fer un pas sense que algú li demani una selfie, sense que li acostin nens perquè els petonegi, sense que li facin tocar malalts perquè els guareixi. Barcelona, desafecta al règim, no pot ser capital, això és prerrogativa de Girona. Potser, a semblança del Ferrol, l'hauríem de batejar Girona del Cabdill. Sona bé.