Temps de plors és com va titular el periodista bisbalenc (que és més de pinyes que no pas de pinyons), Franki Pereira, el dia que es va consumar el descens del Girona a la Segona Divisió.
Però a l'hora de la veritat, els plors no han inundat la ciutat. Probablement perquè bona part dels aficionats que durant aquests dos anys han seguit aquest equip eren, majoritariament, una transfusió culer, que els feia gràcia que la ciutat tingués un equip de Primera, però que no han tingut temps, o no han volgut fer, la transició emocional, que en futbol és molt llarga i difícil, si és que es pot acabar de consumar mai. Un club de futbol és tan addictiu com l'heroïna. Per tant, amb el Girona relegat a les catacumbes de Segona, és el moment de tornar a l'equip que els garanteix victòries i no drames i plors.
El Girona de futbol sempre havia estat cosa de quatre gats. Fa anys vaig arribar a sospitar que no existia i que era una fantasia, o una broma, dels periodistes Jordi Xargayó, Jordi Grau i Jordi Bosch, que eren els únics que en parlaven amb passió durant dècades, quan la majoria de gironins no sabien ni com arribar al camp de futbol. De fet jo creia que Montilivi era una mena d'Atlàntida... de mite. Mai havia anat al camp de futbol del Girona fins que un dia l'alcalde Carles Puigdemont m'hi va portar quan anava a un entrenament a intentar arengar els jugadors una de les vegades que l'equip optava a pujar a primera. Jo, per arribar-hi, hauria d'haver connectat el Google Maps.
Aquest descens ha sabut més greu a Barcelona, que abans que el president Torra digués la rucada sobre la capitalitat catalana, tenien en el Girona una mena de mascota simpàtica que guanyava al Madrid i perdia contra el Barça. No com els pericos, que ho fan al revés, quan poden, si fa no fa un cop al segle.
L'ocupació d'aficionats de la graderia la temporada que ve ens dirà si tot plegat va ser cosa de la multitud que puja a les onades d'èxit efímeres o realment l'Orgull gironí ha calat.
