Demà es tanca un dels períodes electorals més llarg que Espanya ha viscut d'ençà la restauració de la democràcia, el sistema imperfecte però més perfecte de governació de l'Estat per part de la ciutadania.

La qualitat més notable d'aquesta forma de governació és la seva perfectibilitat. Sempre es pot millorar en una acomodació als canvis de tota mena que introdueix el factor temps en tota societat.

L'única que de veritat haurà guanyat serà la crispació. S'han perdut les maneres, les formes, el respecte als altres, l'educació, com abans es deia, que s'hauran de recuperar si volem un país tranquil, confortable, segur de si mateix.

No es por viure permanentment instal·lat en una confrontació constant que va a més i ofereix un espectacle lamentable per part de l'anomenada classe política. Aquest rumb és erroni, tremendament equivocat, esfereïdor i rotundament dolent com a exemple a oferir al conjunt de la ciutadania. Veurem demà fins a quin punt els homes i les dones, els electors, els envien a pastar fang amb una abstenció de les que fan feredat.

No s'han contrastat programes electorals que, per definició, són propostes de govern. Els debats, pensats per ajudar a copsar les diferències ideològiques i programàtiques entre els candidats i els partits que representen, no han pogut ajudar a aquesta sana pedagogia perquè els propis actors han triat el camí de la desqualificació, de la mentida i de l'insult gratuït.

Això no és Nord-Amèrica, bé que ho sabem, però qualsevol democràcia, si es vol preservar, necessita més calma i més idees. Més cap i menys estómac.

Els mitjans de comunicació televisius tampoc no han ajudat gens ni mica a la serenitat. Al contrari, algunes cadenes han fet de la política la seva raó de ser i han posat tones de llenya al foc amb l'objectiu miserable de guanyar audiència.

L'aposta els haurà anat bé, però no crec equivocar-me si dic que els hi ha anat bé a ells, però molt malament al país, a la gent i a les institucions polítiques. Han estat vergonyosament egoistes i gens cooperativistes en l'àmbit del necessari assossegament els actors polítics i de tota la societat.

La política mai ha de ser un espectacle. El circ és el circ, el teatre és el teatre, el cinema és el cinema, però les Corts Generals són la representació democràtica de la voluntat política de la ciutadania.

Entenc perfectament que la presència dels polítics que ara mateix són jutjats, però que forendemocràticament elegits, constitueix un fet insòlit en el moment de la constitució de les dues cambres legislatives espanyoles.

També ho foren, en el seu temps, l' Idígoras i companyia, endemés amb les mans tacades per la sang d'innocents. Però una cosa és l'expectació que provoca la singularitat i l'altre fer d'aquesta una exhibició de mal gust al servei dels interessos electorals.

Des del meu rebuig al «procés» i, més concretament, als fets produïts entre octubre i novembre de l'any passat, no puc acceptar el tractament inferit als autors del mateixos que varen preferir quedar-se i carregar amb les culpes, si hi ha lloc per a les mateixes, en comptes de fugir i viure en un palauet de Waterloo com si d'un aiatol·là es tractés.

En el cas dels etarres camuflats, que vaig viure en primera persona, la indiferència de tots els diputats fou el pitjor dels càstigs que podien rebre; en els cas dels Junqueras, Rull, Turull o Romeva es va posar de manifest que són molts, encara, els que no accepten el principi democràtic i la mateixa pluralitat de la democràcia.

Hagueren estat més «guapos» sense fer soroll ni proferir insults. Maleïda crispació!