Demà hi tornarem a ser, altre cop a les urnes. De votar, podrem votar, per això no hi pateixin. Podran agafar la papereta, posar-la al sobre, acostar-se a la urna i, fins i tot, introduir el sobre degudament emplenat a la ranura. El sobre caurà al fons de tot i esperarà pacientment el recompte junt amb molts altres sobres també plens de paperetes dels seus veïns i veïnes. Ara, que allò que vostè vota tingui resultats concrets i reals en forma de persona electe en exercici, ja sigui com a alcalde o com a eurodiputat... això ja són figues d'un altre paner. Si al segle XIX es van inventar el vot censatari,-només propietaris fins al 1890, només homes fins al 1931-, pucherazos i cacicadas, al segle XX es van estalviar les eleccions durant 40 anys, ara som en una fase més alambinada.
Vivim a l'era del: vostè voti que nosaltres ja farem. Ja sabem que el seu electe s'ha pogut presentar amb els drets intactes. Però de ser escollit a poder exercir, ara mateix, hi ha un abisme. Resumint: El seu vot no ens agrada. I no els agrada perquè han creat tal embolic entre lleis estireganyades, relats fantasiosos de la fiscalia, batalles campals entre les dretes, premsa ben lubricada, i manca de propostes, que ja veurem com se'n surten.
Una servidora s'ha passat dècades votant opcions perdedores. Mala sort. Cap a casa i a esperar temps millors. Arriben uns temps en què resulta -oh, meravella!- que voto el mateix que la majoria. I resulta que d'ençà que voto amb la majoria no hi ha maneres que el meu vot sigui respectat. Vaig votar en un referèndum i res, vaig votar un president que va guanyar, i tampoc. Vaig votar uns diputats i ja els encaren cap a la presó. Si volen que els digui, començo a patir pel meu alcalde. Pobre, només li faltaria això. I els eurodiputats que votaré, què? Oh, Europa!
